Mirem
de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A
vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de
forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La
roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs
bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor,
pujada, baixada i tornada a pujar per l’oblit
d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra.
Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata
esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un
ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És
el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes
refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de
tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent
l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per
si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em
somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius
en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu
cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes,
romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs
sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.
Ja morts, em somriuen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada