" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


1/11/22

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.