(...)
em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la
reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu
reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a
dins, de com cada un forma part de
l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el
caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les
primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de
quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense
aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els
vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig,
esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades
totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos
i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de
les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop,
l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com
quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà,
d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal
de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal
apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès
negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no
adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven
tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni
vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita
plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre
rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit,
quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt
de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes
deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores
i tanmateix, de peus a terra, del
sòtil
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada