Passen els cotxes davant meu. El semàfor, en vermell. En ambdues direccions, el què la vista - cent vuitanta graus per on les ninetes resten suspeses, immòbils - emmarca a velocitat urbana : interiors fugaços de persones soles mirant fixes al seu davant. Passen els cotxes, un camió, un patinet per la vorera...enllà de l'avinguda un primer raig de sol encega una finestra escollida : no és pas la meva. Passen. Arrenco amb el verd i m'incorporo al tràfec mundà.
Més tard - cinc, deu minuts més tard- a la parada de l'autobús, una mare amb el seu fill, plàcidament adormit als seus braços enmig d'un nou miratge, altre cop de llum. Ella els tanca. Ningú més a la parada. Aliens a tot, la fotografia sembla perfecte, d'una humanitat transcendent enmig de l'oblit d'un dia qualsevol. Onsevol.
El dia s'enfila i jo giro el cap per ampliar les meves ninetes a les seves esquenes, fent-se petites, minúscules, per un moment fugaç on passen les darreres hores del dia, ja fosques, damunt la marquesina de la parada de l'autobús, buida. Entremig, simulacres de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada