Son
les vuit tocades de la tarda d’un divendres de finals d’Abril. El Sr. Mestres
està cansat, serenament cansat. No té pressa, a aquestes hores el polígon és
desert, pràcticament buit de qualsevol activitat. Abandonat com un escenari
d’apocalipsi, quan ja tota la gent és morta i tant sols queda el decorat, buit
del brogit humà. És curiós el contrast, a dins l’oficina passa el mateix : la
Fina plega al migdia, els comercials a les cinc despatxen amb ell i marxen ;
després el comptable, la Domi una mica més tard i finalment l’encarregat, a
tocar de les set, tancant-ho tot i baixant la persiana. Ell es queda sol i
prepara la feina de la propera setmana ; és una hora tranquil·la, apaivagada,
durant la qual es permet de posar-se una mica de música de fons i poder notar
com tot el seu cos es relaxa.
Llavors
és quan els morts se li apareixen, trapelles. El darrer, el Timó, i amb ell els
que han anat marxant amb el temps. Cada cop en son més; de la primera fornada
de clients que va conèixer, ja en queden pocs. Els seus rostres, nítids,
sorgeixen de retruc, sempre relacionats amb
algun aspecte de la feina: un nom compartit, una conversa, una paraula,
un color de fil, una equivocació, una mirada ... els rostres son iguals de quan eren vius, amb tot el seu caràcter, ja fos bo o dolent, sense cap mena de
generositat provinent d’alguna aura sobrenatural, d’una nostàlgia mal entesa.
No, aquests rostres només fan somriure al Sr. Mestres no pel fet de
recordar-los tal com eren, sinó més aviat per una creença íntima de que son
ells qui se’n recorden encara d’ell, com si l’oblit fos cosa seva. Com el Timo,
recuperat ja de la seva demència senil, dient-li que què fa a aquelles hores a
la feina, que la vida son dos dies i un ens el passem dormint.
Finalment
acaba. Tanca l’ordinador, els llums, mira de no deixar-se res, posa l’alarma i
surt per la porta lateral. A fora, es mira les finestres de la façana, que han
canviat fa poc. Ara porten vidres de càmera, protegits amb una capa reflectant
per evitar que els raigs de sol escalfin massa l’interior. Des de dins no se
sent res del que passa a fora sinó és que obri la finestra, cosa que normalment
fa perquè entri l’aire. Per primavera és agradable, sobretot en certes hores
del matí i de la tarda, quan els xiscles de les orenetes passen lleugers en els
primers vols de la temporada. Com ara, dins el silenci trencant-se quan
apareixen de sobte de la cantonada de la nau dels Macià, passant per davant seu
trencant l’aire – pot sentir aquest trencament d’acer de les seves ales – per
desaparèixer en un fugaç instant. El seu cos ha girat cent vuitanta graus
seguint el seu recorregut, el maletí a la mà, l’americana doblada a
l’avantbraç. Fa pinta de flâneur, el Sr. Mestres, quan fa coses com
aquestes, com si no sabés ben bé on ha anat a espetegar.
Es
gira quan sent uns cops secs als vidres del primer pis. Aixeca la vista i veu
la gralla, picant-los. En el que sembla un intent per entrar a dins, la gralla
ataca ara un vidre, ara l’altre. Les seves ales resten esteses, perfectament
obertes, bategant per mantenir l’equilibri enfront les escomeses. Al cap d’una
estona, cansada, puja a la cornisa i reposa, però no massa estona : de seguida
insisteix en el seu atac. El Sr. Mestres, encuriosit, se la mira sense entendre
massa la seva actitud ; no és fins que s’apropa i es veu reflectit ell mateix
als vidres de sota quan, aixecant la vista veu dos gralles barallant-se, amb
idèntics moviments, trobant-se els pics en una sèrie de sons sords i durs
perfectament definits dins la tranquil·litat de l’hora. La capa protectora del
vidre és un mirall per la part de fora, no se n’havia donat fins en aquest
moment. La gralla sembla que tampoc, perquè en el seu propi reflex hi veu un
adversari a qui mira de guanyar, segurament per una qüestió de territori. I de
femelles. El Sr. Mestres pensa en l’absurd de la situació, en l’absurd d’estar
lluitant contra un mateix...o més aviat no ? Els instints son com son i porten
qualsevol animal a actuar de la mateixa manera plogui, faci sol o es trobi amb
un mirall davant dels nassos. Les persones, animals també, a vegades fan igual,
amb la diferència que sovint ho saben. Saben qui és el que hi ha reflectit al
vidre, i no per això deixen de picar-lo, una i una altre vegada.
La
gralla ho deixa estar, finalment. Aixeca el vol des de la cornisa, satisfeta
amb l’empat. El dilluns per la tarda, quan surti, el Sr. Mestres la tornarà a
veure fent el mateix, tot i que mai sabrà si es tracta de la mateixa gralla.
Totes semblen iguals.