" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/5/23

La gralla

 

Son les vuit tocades de la tarda d’un divendres de finals d’Abril. El Sr. Mestres està cansat, serenament cansat. No té pressa, a aquestes hores el polígon és desert, pràcticament buit de qualsevol activitat. Abandonat com un escenari d’apocalipsi, quan ja tota la gent és morta i tant sols queda el decorat, buit del brogit humà. És curiós el contrast, a dins l’oficina passa el mateix : la Fina plega al migdia, els comercials a les cinc despatxen amb ell i marxen ; després el comptable, la Domi una mica més tard i finalment l’encarregat, a tocar de les set, tancant-ho tot i baixant la persiana. Ell es queda sol i prepara la feina de la propera setmana ; és una hora tranquil·la, apaivagada, durant la qual es permet de posar-se una mica de música de fons i poder notar com tot el seu cos es relaxa.

Llavors és quan els morts se li apareixen, trapelles. El darrer, el Timó, i amb ell els que han anat marxant amb el temps. Cada cop en son més; de la primera fornada de clients que va conèixer, ja en queden pocs. Els seus rostres, nítids, sorgeixen de retruc, sempre relacionats amb  algun aspecte de la feina: un nom compartit, una conversa, una paraula, un color de fil, una equivocació, una mirada ... els rostres son iguals de quan eren vius, amb tot el seu caràcter, ja fos bo o dolent, sense cap mena de generositat provinent d’alguna aura sobrenatural, d’una nostàlgia mal entesa. No, aquests rostres només fan somriure al Sr. Mestres no pel fet de recordar-los tal com eren, sinó més aviat per una creença íntima de que son ells qui se’n recorden encara d’ell, com si l’oblit fos cosa seva. Com el Timo, recuperat ja de la seva demència senil, dient-li que què fa a aquelles hores a la feina, que la vida son dos dies i un ens el passem dormint.

Finalment acaba. Tanca l’ordinador, els llums, mira de no deixar-se res, posa l’alarma i surt per la porta lateral. A fora, es mira les finestres de la façana, que han canviat fa poc. Ara porten vidres de càmera, protegits amb una capa reflectant per evitar que els raigs de sol escalfin massa l’interior. Des de dins no se sent res del que passa a fora sinó és que obri la finestra, cosa que normalment fa perquè entri l’aire. Per primavera és agradable, sobretot en certes hores del matí i de la tarda, quan els xiscles de les orenetes passen lleugers en els primers vols de la temporada. Com ara, dins el silenci trencant-se quan apareixen de sobte de la cantonada de la nau dels Macià, passant per davant seu trencant l’aire – pot sentir aquest trencament d’acer de les seves ales – per desaparèixer en un fugaç instant. El seu cos ha girat cent vuitanta graus seguint el seu recorregut, el maletí a la mà, l’americana doblada a l’avantbraç. Fa pinta de flâneur, el Sr. Mestres, quan fa coses com aquestes, com si no sabés ben bé on ha anat a espetegar.

Es gira quan sent uns cops secs als vidres del primer pis. Aixeca la vista i veu la gralla, picant-los. En el que sembla un intent per entrar a dins, la gralla ataca ara un vidre, ara l’altre. Les seves ales resten esteses, perfectament obertes, bategant per mantenir l’equilibri enfront les escomeses. Al cap d’una estona, cansada, puja a la cornisa i reposa, però no massa estona : de seguida insisteix en el seu atac. El Sr. Mestres, encuriosit, se la mira sense entendre massa la seva actitud ; no és fins que s’apropa i es veu reflectit ell mateix als vidres de sota quan, aixecant la vista veu dos gralles barallant-se, amb idèntics moviments, trobant-se els pics en una sèrie de sons sords i durs perfectament definits dins la tranquil·litat de l’hora. La capa protectora del vidre és un mirall per la part de fora, no se n’havia donat fins en aquest moment. La gralla sembla que tampoc, perquè en el seu propi reflex hi veu un adversari a qui mira de guanyar, segurament per una qüestió de territori. I de femelles. El Sr. Mestres pensa en l’absurd de la situació, en l’absurd d’estar lluitant contra un mateix...o més aviat no ? Els instints son com son i porten qualsevol animal a actuar de la mateixa manera plogui, faci sol o es trobi amb un mirall davant dels nassos. Les persones, animals també, a vegades fan igual, amb la diferència que sovint ho saben. Saben qui és el que hi ha reflectit al vidre, i no per això deixen de picar-lo, una i una altre vegada.

La gralla ho deixa estar, finalment. Aixeca el vol des de la cornisa, satisfeta amb l’empat. El dilluns per la tarda, quan surti, el Sr. Mestres la tornarà a veure fent el mateix, tot i que mai sabrà si es tracta de la mateixa gralla. Totes semblen iguals.