-Això sí que és tendresa – diu ella tot observant un
bes espontani d’un fill a la seva mare el dia de la seva graduació. El noi és
molt alt i la instantània el revela ajupit de cintura cap amunt, els llavis
sobre la galta d’ella, qui somriu a la càmera de manera ben natural, feliç, com
ho fa son pare més tímidament, a la seva dreta. El noi va amb una llarga toga i
un birret que s’aguanta amb la mà esquerra, una mà perfectament definida,
nítida en comparació a la resta de la seva figura, parcialment esvaïda pel
ràpid moviment que segurament ha agafat al fotògraf per sorpresa. Malaguanyada
!- devia pensar al disparar. Tot i això, la va revelar i segurament no la
devia entregar als seus protagonistes.
La foto és en blanc i negre, antiga , amb les vores ribetejades
amb fines blondes de color blanc, no massa gran. La gira i veu només un número
anotat amb llapis : 56. La seva edat.
-Mira quina casualitat, la teva edat – corrobora la
veu de l’Oriol, al seu costat, mirant-se-la de reüll. Ella arrufa
momentàniament els llavis tot girant la fotografia per tornar-se a fixar en
aquella mà pàl·lida, blanquíssima, damunt el birret fosc.
-T’agrada
? – fa ell apropant el cap al d’ella.
A l’Agnès li agrada. De fet li agraden, a més d’
aquelles fotos antigues que son dins el petit cabàs d’on l’ha tret, tots els
trastos i llibres vells que van veient per les diferents parades com pedaços de
vides passades, testimonis d’ús perllongat amb tota la pàtina brunyida damunt
d’ells ; mostrant, a poc que un s’hi fixa, petits detalls d’aquelles rutines ja
mortes dipositades damunt de cada objecte :
la roda de la màquina de cosir centenària, polida de tant posar-hi la
mà, perdut el seu color daurat original ; o el tros de fusta al voltant del
petit tirador que ferma la porta de vidre del rellotge de paret, picat de tant
posar-hi les ungles per obrir-lo cada dos o tres dies per donar-li corda ; o bé
aquelles inicials gravades al mànec d’un ganivet de plata, ja perduda la seva
fulla...aquarel·les de camps amb pallers i masos antics, ovelles blanques,
dones amb davantals davant un tros de mar, de cel ; fotografies, com aquella
d’un instant on només s’hi veu la mà, dos somriures i un petó.
-Té alguna cosa...-respon ella simulant un
desinterès mirant-se-la de gairell per
depositar-la al cabàs. Deixar anar la imaginació és el que li agrada, tot
pensant en aquella mà nítida, un tros de vida dins aquell remolí d’imatge al cos
del noi, com si el moviment no s’hagués acabat mai i romangués aturat en algun
lloc, com les mirades, els ulls i la tendresa.
-¿ How much ? – sent que diu l’Oriol al marxant,
tornant a treure-la del cabàs tot ensenyant-li. Es fixa en l’home, és alt i esprimatxat, amb pocs cabells al cap i
aire de dandi vingut a menys ; té les mans a les butxaques i una cigarreta
penjant-li del llavis, el fum de la qual li fa guinyar els ulls a l’apropar-los
a la fotografia, la qual li agafa de les mans per quedar-se-la mirant, com si
no l’hagués vista abans. L’Agnès copsa aquest petit gest de sorpresa, tot
mirant al marxant i avaluant la possibilitat, natural en ella, de si no fos ell
el noi de la fotografia. Li ha vingut la idea al cap només de veure’l, no li
costa gaire d’iniciar especulacions en relació a una possible història : com
algú pertanyent a una classe alta acaba venent el poc que li queda en un mercat
d’antiguitats de York, i a partir d’aquí escriure sobre la vida d’aquesta
persona, o potser sobre la d’altres dins aquella, més interessants; o no, o
ves a saber...es fixa en el mocador que
porta al coll de la camisa mig oberta, una camisa gastada com l’americana de tweed i la mirada vidriosa dels seus ulls,
preguntant-se què hi fa aquella fotografia allí, com si , posem per cas,
l’hagués cremat feia anys en una xemeneia d’una casa buida, a punt de ser
subhastada...i aquella tendresa ? es pregunta ara intrigada mentre l’home gira
la imatge i, sense dir res, assenyala la xifra : 5,6 lliures.
Aquest gest osc i mundà, quasi bé despectiu per part
del venedor trenca la petita màgia creada dins la seva ment, però no sembla
afectar l’Oriol, qui treu un bitllet de deu de la cartera tot donant-li. L’home
obre una capsa de llauna i cerca el canvi. L’Agnès es mira les mans, llargues i
magres, mentre agafen les monedes. La vista s’allarga al canell, on el moviment
deixa al descobert un rellotge d’agulles, amb corretja de cuir. De seguida la
màniga de l’americana el torna a tapar ; l’home li torna el canvi i d’un calaix
treu un sobre on hi endinsa la fotografia amb delicadesa, tot entregant-li a
ella, mirant-la - li sembla a ella – amb
ulls de resignació, com qui desisteix de que algú el pugui arribar a entendre.
Li somriu, agraïda no sap de què, mentre l’Oriol torna la cartera a lloc i fa
un anem ? i un Thank you, sir que l’home correspon assentint amb
el cap i un have a nice day de veu trencadissa.
S’allunyen carrer enllà, cap a la zona emmurallada.
Han caminat força estona dins la tortuositat dels carrers medievals, amb cases
estrafetes alçant-se esbiaixades, desproporcionades, aguantant-se amb
l’equilibri precari d’unes bigues vistes en parets i porxades, obrint vidrieres
totes partides en més vidres petits, calidoscòpics de tot allò que hi passa en
una ciutat aturada en el temps .Cada vidre una vida, ha anotat l’Agnès
en el seu petit bloc de notes, asseguda en una coffe-shop ubicada en una
petita plaça oberta a la muralla, sola, mentre l’Oriol s’ha allunyat per tirar
unes quantes fotos més. Les cases inclinant-se damunt meu com arbres dins un
bosc, com petits gegants de fang, a punt per esfondrar-se. La lletra menuda
i endreçada solca la petita pàgina en blanc. La mà, escriu finalment.
Deixa el bloc sobre la taula, estira les cames i agafa
el sobre amb la fotografia. Hi ha un mim a prop, fent el seu número pels
passavolants. S’acompanya de la dansa de la fada, del Trencanous de Txaikowsky.
Ni fet exprés, pensa l’Agnès mentre la treu amb cura. Mira el 56, escrit a
llapis. S’hi fixa una mica més i llavors veu el que sembla un 1 una mica més a
l’esquerra, pràcticament esborrat. Al seu costat hi podria haver hagut
perfectament un nou. 1956. Llavors la gira i la mà, nítida, torna a aparèixer, enmig de la fotografia. La
deixa sobre la taula tot apropant el rostre per observar-la millor. Al canell ,
un rellotge. Ja m’ho semblava ... que torna a pensar mentre un petit
somrís de satisfacció li floreix als llavis.
¿El seu pare?- es pregunta tot seguit. Si la
fotografia fos del 1956 podria ser-ho. Fa les seves càbales: el venedor
semblava rondar la seixantena, això vol dir que devia néixer a mitjans dels
seixanta per lo que el noi de la foto si en tenia divuit al fer-la deuria tenir
uns vint-i-dos anys. Sí, bé podria ser el seu pare, tot i que força jove. Així
i tot...qui es ven una fotografia dels seus avis i del seu pare per quatre
xavos ? Quan li han ensenyat, de seguida l’ha girat per inventar-se un preu de
forma prou natural ; però després , al col·locar-la dins el sobre ho ha fet
d’una forma tant delicada, amb aquelles mans tant semblants a les del noi... no
ho acaba d’entendre sinó fos que tot plegat no tingui raó de ser i que aquella
fotografia no pertanyi a ningú més que al temps passat, sense pare ni avis ni
patrimoni dilapidat ; ni tant sols aquells ulls que li han semblat plens de
resignació. El seguit de pensaments passen pel cap de l’Agnès amb languidesa,
la mateixa languidesa amb la que observa la fotografia, esperant descobrir
algun desllorigador per aquella història que ja ha batejat amb el nom de La
mà. Aixeca la vista i el mim simula ser darrera un vidre, estenent amb
gràcia tots els dits de les dues mans enguantades de blanc enfront seu, fent
realitat la percepció del que no hi ha. L’Agnès somriu.
Comença a ploure, tímidament ; la música cessa i el
mim acaba el seu número somrient als quatre aplaudiments de la minsa audiència
mentre exagera un parell de reverències amb un bombí a la mà. Torna a guardar
la fotografia per no fer-la malbé, agafa la bossa i entra a l’establiment, on
s’asseu en una taula raconera amb vistes a la plaça. Treu la llibreta i escriu
unes frases , sense un motiu clar, com li passa sempre quan no pensa massa en
res : en un moment tot s’esfondra, com en el conte aquell del Calders, el de
l’home que té la vida dins del seu puny, tancat. Com l’home quan em donà
la fotografia, entregant-li a una desconeguda aquella mà, oberta i protectora.
La seva mà, abans de ser tancada com el personatge del conte, en el moment
precís en què se li escapava del seu cos. La mà desclosa, acaba escrivint.
Aixeca la vista i veu ara l’Oriol tapat per la caputxa de l’impermeable, deixant
només a la vista l’objectiu de la càmera sortint amunt, en direcció a algun
detall invisible per a ella. L’Oriol té unes mans petites però boniques,
estilitzades, fàcils d’agafar. Quan es gira cap a les taules i veu que no hi és
es queda mirant al voltant com preguntant-se si aquella és la plaça on l’ha
deixada fa una estona. Llavors mira a l’establiment i les seves mirades es
creuen, igual que quan es van conèixer. Ella fa un moviment amb la mà i somriu
quan ell li retorna la salutació amb la seva estesa. Els hi agrada, de vegades,
jugar a fer-se els desconeguts. Es treu la caputxa mentre s’apropa. Troba que
amb els anys s’ha fet agradablement gran.
A la nit, ja dins del llit, ell es mira les
fotografies del dia mentre ella li explica la seva teoria sobre el venedor
ambulant. Sobre aquell 56 que en realitat és un 1956 ; sobre les coincidències
dels rellotges ; sobre la finor de les mans i el conte aquell, sobre el mim i
el Trencanous. L’Oriol se la mira pel damunt de les ulleres, somrient. Li
agrada sentir tot el que el seu cervell acumula durant el dia, tot i que sap
que sobretot ho fa per ella mateixa, per endreçar-se una mica tot aquest imaginari
de la qual ella forma part. Per fabular .
-Ja has escrit alguna cosa, segur...- que li diu
agafant-li la mà. Les té calentes. Sempre té les mans calentes, l’Oriol, és com
un radiador ambulant. – T’hauries de llegir “L’elogi de la mà”, de
Focillon, parla de les mans i els artistes- afegeix acariciant-li els artells.
Ella allarga el seu braç cap a la seva falda, tornant-li la carícia abstreta en
els seus pensaments, amb suavitat.
-Sí, he escrit alguna cosa...potser amb això ja n’hi
ha prou- contesta amb la mirada perduda en la mà. Té la llibreta de notes plena de sensacions esparses, com si fossin
peces d’un trencaclosques, d’un estat d’ànim produït pel mateix viatge, que
està resultant un pèl melangiós i amb la solitud pròpia dels seus caràcters,
avesats a compartir una mateixa idea pròpia d’aquell, dins uns marges
establerts que sovint no saben ni que existeixen ; simplement, cedeixen cadascú a les rareses de l’altre. I se les
saben, aquestes rareses. Per això ell li proposa de tornar l’endemà a la mateixa
parada on han comprat la fotografia. Ella l’entén. I hi accedeix.
L’endemà sembla una repetició de l’anterior, sinó fos
per la fotografia que l’Agnès tragina dins la bossa. Esmorzen fort, com és
costum al país per tot seguit sortir de l’agradable hotelet on s’estan, una
antiquíssima casa a unes quantes cantonades de l’exterior de la muralla. El dia
és gris, amb el sol escolant-se enmig dels núvols, regalant sensacions allí on
va a parar. L’Oriol cerca la llum i l’Agnès, a la seva manera, també. Tornen a
pujar les escales de la muralla per
fer-ne un tram - l’Oriol ha descobert
tot un mon de xemeneies perfectament alineades arran de vista des d’allí dalt
que no para de fotografiar – per després baixar-les i endinsar-se en els
carrerons fins travessar un petit pont de pedra on el riu a sota baixa mig
encanalat, més enllà del qual hi ha un
parc amb una plaça on els firaires van muntant les parades.
El marxant és allí, abillat igual, col·locant la
mercaderia sense masses presses. L’Agnès té un bon anglès, per això no pateix,
tot i que ara que l’ha vist no ho veu massa clar. Treu el sobre amb la
fotografia a dins de la bossa i se la mira, esperant una empenta invisible que
fa el seu efecte : decidida, es dirigeix
cap al marxant.
-Excuse me...- l’home es gira, se la mira
primer a ella i després a la fotografia. El seu rostre sospira tot ell, com
sabent què és el que vol ella. Li explica que el noi de la fotografia no és
ell. És el seu oncle, que ja és mort, com els seus pares i els seus avis. Ell és
el qui els ha sobreviscut a tots, la vida habitualment fa aquestes coses amb els
més petits de les famílies, afegeix somrient amb amargor. Llavors l’Agnès li
explica allò de la tendresa, de la mà, de com es pot cloure per transformar-se
en un puny però que al final, s’acaba obrint i d’ella només en pot sortir la
vida. Coses meves, li diu tractant de fer-se entendre. L’important- afegeix –
és que la d’aquella fotografia és ben oberta, i per això no se la pot quedar ;
que li regala , li farà bé de tenir-la, a ella ja li ha fet, només de tenir-la
un dia ; que res més, que passi-ho bé. L’home se la mira i l’accepta, tot
abaixant els ulls, possiblement avergonyit. Sembla que ha entès alguna cosa de
tot aquell discurs on ella ha estat prou expressiva, com ho seria més una mare
o una germana, més que una desconeguda.
Mentre tornen, l’Oriol l’abraça. Ella recolza el cap a
la seva espatlla. El sol surt i els il·lumina. Un turista capta el moment, amb
tot el carrer buit al fons, les seves figures foses en una de sola. Apropa
l’objectiu, enfoca...i dispara.
-Això sí que és tendresa...- exclama en un idioma
estrany.
