Connotacions

 

El pas mut damunt la terra humida, la respiració ajustada al rost del camí, el vent alterant el biaix del sol, la llum trencant el sotabosc, les capçades de les alzines : tot es mou com una dolça marinada, calada de fred. Respiro pinassa, romanins florits ; ullo un boix-grèvol fruitat de vermell mentre, esparsa, un poc de neu encara fa de catifa en un antic pla de carbonera, de terra negre; talls de roca fent d’escala. M’aturo un cop fet el desnivell, miro de recordar algun so d’ocell, escapant-se d’algun niu ; dos senglars fugen el just per veure el llom d’un d’ells ; el bosc ara baixa, fent ziga-zages fins aquell lloc anomenat del òbits, la carena, el cim llunyà i el monestir dalt de tot fins arribar al Pi del Vent, allí on les passes tornen a lloc, calmoses, guaridores. El temps està sota control a pesar de  la tarda, escolant-se al seu punt més bell, el del darrer sol, quan el bosc es transforma i jo soc com  un arlequí, saltironejant entre pedaços de llum. Babau i ingenu com un arlequí.

Connotacions, titula un article que llegeixo més tard. El que carrega de connotacions tot el que existeix és la nostra experiència, personal i intransferible, diu en un tros. En un altre hi diu que aquestes són valors que afegim a la realitat i que la carreguen d’un sentit especial per a cadascú, que viuen dins la nostra ment, sobretot inconscient i donen lloc al nostre món simbòlic.

Feia dies que no sortia a caminar. A vegades, com avui, anoto certes sensacions, accentuades potser pel fet de l’absència d’elles, un respir enmig de tràfecs d’una diferent mundanitat, poc atentes al cos i als sentits, en certa manera obligades. Cerco, ara que he tornat, connotacions semblants enmig d’elles. Petits rastres de pedaços de llum. Sovint, però, es fan difícils de trobar i és llavors que enyoro tardes com les d'ahir. A vegades només ens queda això.

I demà, ara que hi penso, hauria de venir el llauner a canviar el wàter ja d'una vegada per totes.