Hey Joe

El termòstat fa un clic i de seguida s’encén la caldera, just al meu darrera. Avui escric a la cuina, ben d’hora al matí. Aixeco la vista i llegeixo : Anna Mora, Salmorejo,  come bien – vive bien, espetec, Març 2024, Taxi !, dolor al pit ?, proteïna + vitamina D, Balay ... tot això sense moure el cap, només aixecant la vista. El timbre del microones atura la meva breu lectura. M’aixeco i en trec la llet , hi afegeixo el cafè acabat de fer. L' olor m'és molt agradable, com si algú em fes companyia. Pels vidres de la galeria el pati desperta. Una puput picoteja damunt el que queda de la gespa, sota els pins. És la primera que veig aquest any. Espantadissa aixeca el vol i m’ofereix la breu i fugissera estesa de les seves ales mentre aboco mel a la tassa fumejant. Amb el bolígraf a la mà escric sobre una alarma llunyana, reiterant els darrers matins. Atabala una mica ; inconscientment l’identifico com un avís, com faig de vegades amb fets banals del dia a dia, però tal com hi penso, deixa de sonar. Deu ser que no, doncs. Em vaig desvetllant tot agafant la tassa, pensant en la cançó del Joe. La vaig traduint d’oïda, ahir vaig adonar-me que, al final, parla d’una tal Marilyn Monroe... farà referència la cançó a un tal Joe DiMaggio  ?. Miro el rellotge, ple de senyals diversos. Pitjo un botó i surt l’hora. Amb la cullera ressegueixo la mel que ha quedat al fons de la tassa. L’assaboreixo un moment, m’aixeco i deixo aquella a la pica, dringant la cullereta. Tot resta quiet. De fons, se sent el pèndol del rellotge de paret, fa unes setmanes que li dono corda altre cop i sembla que torna a anar més o menys bé. El famós tic-tac, sensible en moments de silenci. A vegades no me'n recordo i el rellotge es para. Ho noto de seguida, el seu silenci és un dels més eloqüents de la casa. Rere la finestra, un ocell picoteja el fruit vermell d’un pitòspor en vol estàtic . Unes altres ales bategant. Això darrer ho afegeixo al vespre, com aquell  he de marxar que mai no es diu i que escrit així, sona una mica premonitori.