D'hivern ( II.II )

 

Segueixo amunt per la pista rural fins arribar a un trencall on em desvio per trepitjar definitivament terra, per entrar als antics camins de pastures, giravoltant un tros de bosc fins una tanca que m’obre la perspectiva d’un canvi de rasant aponentat : apareix la claredat de l’horitzó al fons i els vessants muntanyencs un rere l’altre al davant meu com solcs d’un camp enfilant-se a nord enmig de boscanes i algun poblet estancat en planar, fent de sentinella.  Les tanques s’enllacen, les obro i les tanco com qui entra ara en un jardí, ara en un altre . En un, el camí és suau, de vista clara ; el següent m’endinsa en la fragància fresca d’un avetar ; després, un passadís d’avellaners i més enllà, el camí vorejant marges de pedra. Murs de pedra seca construïts fa temps, anivellant camps de conreu, eixamplant cultures primàries. Fotografio un primer pla dels rocs alineats, tornejant el sender. El camí, finalment, m’apropa a un pont : a sota, el riu.

El riu passa per la Vall de la Llosa, i porta el seu nom. El pont el travessa just per entrar al mas del Vilar, que sembla tancat. M’aturo al pont i observo l’amplada del cabal, en direcció sud. Sempre m’he sentit atret per aquesta mena d’aigües, lliscant avall enmig de les pedres , trencant-les per damunt dibuixant petites ones blanques al seu pas ; un quadre inalterable i viu, amb tota l’acústica salvatgina que l’acompanya, la veu de la deu, allí on, segons diu el diccionari, aflora l’aigua a la superfície terrestre provinent d’un aqüífer subterrani. Mai se sap d’on prové certa felicitat, però en  aquest cas, aquest aqüífer ho fa des d’uns quants estius de primera infància, quan les pedres eren grosses i blanques i l’aigua la més freda de la terra. Contemplo ara les aigües baixant i  és clar, la història i les ànimes de tots aquells homes i dones, com escumes blanques, es divisen més a prop o més lluny, però sempre fins on s’atansa la vista. Recordo quan llençava un tros de branca i veia com anava salvant tots els obstacles fins que moria en un remolí llunyà .Llavors, el riu tornava a ser el mateix. Potser és això, ara que hi penso. El riu és el mateix.

Tot i així, no hi ha neu, com no acaba d’haver-hi hivern. Per aquestes contrades hores d’ara el riu dormiria més plàcidament, i el gel es faria present. Sense això, la ment recula massa de pressa cap al que ja no hi és, i amb ella certa tristor també, vestida de pau. Aquí no faig cap fotografia, perquè falta llum i no trobo cap motiu interessant, no pas més que aquests pensaments per on passejo també.  Acabo de travessar el pont i enfilo cap al petit pàrquing que hi ha vora les restes de l’ermita de Sant Marc, de la qual només en resten els fonaments. La vall és al punt més ample aquí, i hi passa una petita carretera direcció Viliella, que és a l’altre banda del vessant oest, visible des de més amunt. A nord, el camí cap al Salt del Molí i més amunt, les restes del Castell de la Llosa , on no podré arribar, vora la frontera andorrana. És bo de no poder arribar també. No arribar fa sempre la tornada més dolça.

El camí del Salt del Molí és una excursió breu en si mateixa, i per aquí em trobo gent. Una parella amb els seus fills, nen i nena. Estan aturats. El pare amb el fill, afilant amb una navalla una branca d’arbre ; la mare amb la filla, aquesta darrera filmant-la amb el mòbil mentre la primera fa uns passo de ball prèviament assajats. No hauria de ser al revés ? em pregunto. La nena li torna el mòbil i mentre mira el resultat, passo entremig de tots sentint-me invisible. Quan soc al molí, mig enrunat, em dedico a fotografiar el Salt. El sol ha sortit una estona, practico amb la velocitat de la càmera per aconseguir que l’aigua s’aturi dins ella. N’observo el  resultat mentre la petita família arriba a lloc. L’home es posa ben a la vora del salt, ben dret i d’esquenes, observant-lo. La mare el fotografia des del camí, damunt un petit pont on un ciclista fa una estona s’ha fotografiat també. Suposo que les imatges no trigaran a ser dins el famós núvol, on tothom es dedica a penjar estrelles. Les meves trigaran una mica més, sovint les penjo en una xarxa de fotografia, on també em dedico a fabricar estrelles veient llocs on segurament mai estaré. La nena m’observa, a mi i a la meva càmera, curiosa. Li somric, amb complicitat. Pel que he vist abans, de moment encara no balla.

M’espero a menjar, tot i l’hora que és. Son vora les tres. Amb tranquil·litat torno. A la llera del riu, menjo i em faig una foto dret, amb el dispar retardat, tot esperant de veure – qui sap – alguna traça d’aquella primera infància on somreia a la càmera sense por. Ara em veig entotsolat. No m’acaba d’agradar i l’esborro. Més endavant m’estiraré una estona en una de les deveses transitades durant el matí, i tancaré els ulls plàcidament al pas del sol, dels minuts, de la tarda ; els obriré i la serralada seguirà al fons ; m’aixecaré i caminaré altre cop sabent que avui ningú m’espera ; passaré altre cop per Ardòvol i la mateixa vaca blanca amb taques negres - o negre amb taques blanques ?- mugirà sense jo saber si per dir-me hola o adeu. Baixaré per la ruralitat de la carretera a Prullans, m’aturaré a la font i m’asseuré una estona al banc, vora el doll. No pensaré massa en res, tan sols deixaré les cames reposar. Badoquejaré. Tot baixant el darrer tram, encara fotografiaré el vol d’una àguila.

Finalment, arribaré al cotxe quan ja el sol s’esmunyi. Aquests dies sembla que fa drecera mentre  marxa. Agradablement cansat, tornaré cap a la llar de foc i la lluna creixent. No em cal gaire cosa més.