Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...