Giròvag

Llegeixo al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules : dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.

Els ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component, semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu, una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York. Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en un pedestal.

Ara però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades només cal això.