Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.