Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.