Automàtica.30

 

(...)

Antigues travesses de tren fetes graons malgirbats pel rost del pendent de terres flonges cobrint un forat de muntanya d’on antuvi treien pedres per construir cases ; cordes lligant posts fent de passamans dubtosos per on el pas de les mans aixequen grinyols semblants a lamentacions com mals d’ossos d’un cos posant-se en moviment ; aire de disculpa, l’home redreçant natures mortes, canyissars i pinassa, pluridrupes bardissaires compensant tiges com ones, endinsant-se per envair terra ferma. Roques blanques. Malgrat tot respires i veus el mar, imaginant tots els masos damunt la plana voltada de camps llaurats d’on emergeix un campanar voltat de teulades color-terra-rogenca com aquells pseudònims utilitzats per antics combatents ara desconeguts com vells retrats de gent il·lustre que un dia conegueren fama, habitants de topònims incerts, carrers canviants on a les voreres hi creixen les mateixes males herbes dels antics camps , pols d’eres , les flors aquelles de l’altra Venècia, de quan l’orient i l’occident s’embullaven de veus i mirades enmig de canals separant estances encara plenes de sospirs sota els auspicis del gran lleó alat. Quo vadis faltaria dir abans de llençar-te a la carrera per antics alzinars quixotescs de camí cap a aquella darrera derrota a les costes de Barcelona, avui buida de galeres i remers, plena d’estranys vaixells, Babilònia sense torres ni muralles. El mar i les estrelles, el cavaller de la trista figura gravat en bronze i la nit seguint el degoteig constant de la bella font, dolça assassina,  tenaç i constant,

clepsidra

(...)

Tot el temps del mon

 

Fullejava fa uns dies, havent dinat, un llibre sobre el caminar d’un tal Le Breton, antropòleg, sociòleg, etc. A la introducció hi comenta que el llibre en qüestió era el quart que escriu sobre el tema. Hi parla del viatge a peu, de l’abans fins al després, reflexionant sobre temes diversos, tots damunt camins ja força trillats, a mode d’estudi basat en una àmplia bibliografia, que es pot llegir al final i que dóna suport a bona part del llibre. Thoreau, Hazlitt, Stevenson, Walser ... tots hi son. Prou bé per després d’un bon àpat d’aniversari, el dia abans de marxar cap a casa. Una setmana de caminades diàries per la Cerdanya francesa, majoritàriament sol.

El dia abans de l’àpat, pel matí, plovia i es feia tard. Feia una bona randonée, tota una circular de un dia sencer, amb parada per dinar al mateix lloc on el dia després llegiria aquell llibre. Matí i tarda oposats. Plovia i encara em quedava un bon tros de recorregut. Com sempre em pensava que tenia tot el temps del mon. Primera reflexió mentre em queia una pluja que no em molestava massa, però que em feia anar de pressa . El paisatge havia desaparegut com passa sempre que un fa tard, sigui on sigui. Amb pluja tot regalima com quan mires el mon darrera una finestra mullada. Pels camins dels riverians no hi transitava ningú, al cel no hi havia ocells i només predominava a l’ambient la pluja omplint bassals i rierols. El so de l’aigua en un mon buit. Le Breton parla dels moments avorrits del viatger. No sé si serà per lo poc que camino a l’aire lliure però el cas és que l’avorriment no és de cap manera present quan ho faig. I recordo aquella caminada sota la pluja com la d’un heroi una mica talòs, entestat a només fer servir els peus durant uns dies per recórrer distàncies extremadament curtes : podia trucar i que em recollissin al trencall d’Osseja, sense anar més lluny, però això, en certa manera, seria com un petit fracàs a la planificació del dia, consistent tant sols a caminar per senders unint pobles, cadascun dels quals formaven part d’un itinerari amb inici i final en un mateix punt. Així que vaig continuar fins arribar a lloc, fer un bon àpat regat de bona conversa, per seguir la ruta a la tarda.

Fou una bona tarda, després de la pluja. El cel s’obrí i el sol aclarí el panorama, el paisatge i la gent, que aparegueren com els cargols. El corb feia de vigia damunt l’atalaia d’un arbre frondós ; la terra transpirava certa flonjor, l’aire fresc es respirava millor ; el pensament del temps desapareixia amb el caminar agradós, tranquil i benigne. Tot semblava a lloc, com si la tarda retornés totes les reflexions dels erudits moderns, resumits en aquesta bonica frase que diu que tot viatge és el camí mateix, i allò de que–  citant Le Breton a Antonio Machado- caminante no hay camino / se hace camino al andar -. No sé si és això, però. La poesia d’un exiliat no és la mateixa com la d’algú com jo. Emular Graq, per exemple, quan pren notes al seu llibre “A lo largo del camino” o al magnífic llibre que és “ Les aigües estretes” és un bell objectiu al qual m’he dedicat durant anys sense saber si em portaria a algun lloc. Suposo que  escriure és una manera de caminar, cal posar-se les botes, agafar la motxilla i veure per on tiraràs el dia que et poses a fer-ho. Llavors sorgeixen idees, records, potser una mica de poesia i tot. o algú amb qui parles de la lumière, com la senyora francesa que s’atura tot fixant-se en com faig una fotografia a la capçada d’un arbre sobresortint d’un petit turó de camp, acabat de segar. Té la cara plena d’arrugues fortes dins un rostre saludable. Va amb un gosset que després de bordar-me unes moments m’olora i m’accepta, tot entenent que no soc perillós. Em diu que l’any passat va fer un reportatge sobre les marmotes, a Porté, o almenys això és el que jo entenc, mentre parlem en un català-francès-francès-català prou bo. Tant ella com jo, doncs ambdós hi posem voluntat. Vet aquí com acabem parlant de la llum i de l’eté i la fotografia. S'acomiada tot mencionant  la pau d’aquella tarda tot caminant sense fer soroll pel terra humit. Del lloc, del moment. Jo somric i assenteixo, tot pensant en aquest matí sota la pluja. Tot canvia, fora lloc, fora d’hores, una mica a fora de tot.

Ara pinto una paret del menjador. He tret quadres i fotografies , he apartat mobles, he rascat els trossos vora les esquerdes, tot arrencant algunes tires de pintura antiga. La paret és buida, amb totes les marques deixades pel pas del temps. Com els dies d'abans de la pluja, quan tot era sec, el cel potser massa blau i a les nits encara feia calor. Em volten el cap aquestes coses veient la paret buida, així que aturo la feina i em poso a escriure, amb la voluntat d’endreçar un excés de pensaments.

Com sempre que faig vacances, tinc tot el temps del mon per fer-ho.

Lluna plena

 

Va sortir al pati. Volia veure la lluna, avui havien dit a la televisió que  era plena. No la va veure per enlloc tot i la nit, molt clara. Només la seva ombra, reflectida sobre el pedrís enmig d’una llum argentada va atendre la seva mirada : era una ombra allargassada, deformant el seu cos de vella en un altre de corbes més suaus i plenes. Es va quedar quieta mirant aquella ombra seva, transformada com per art de màgia. No gosava moure’s, tot esperant qui sap què. Sinuosa, era igual de difosa d’aquella altre imatge  mig entelada reflectida dins l’espill de la cambra de bany, quan s’eixugava després d’una llarga dutxa, feia ja temps. Va recordar en com les gotes d’aigua davallaven ràpides per la seva pell fins l’estora, gaudint d’un darrer trajecte final. Cabals com rieres sense aigua, omplint-se en nits de tempesta. Com llavors seguia sent el seu cos- va pensar sense consol- igual al de la lluna seguint els seus cicles, ara nova, ara vella.

Les ombres, amb els anys, s’havien convertit en les seves millors amigues. La lluna era plena, havien dit a la televisió. Llavors la vista es va aturar en una altra ombra, la  del seu bastó, convidat de pedra d’aquell petit miratge. Potser ja n’hi ha prou, mormolà sospirant una miqueta.  Al girar-se per tornar a entrar a casa, de reüll, va somriure breument cap al cel amb la murrieria pròpia de la gent de la seva edat, quan veu algú més jove amb més vida per endavant.