El
general menja un bistec rus, ben cuit, com a ell li agrada. Mentre ho fa, els soldats
al seu càrrec avancen implacablement dins un nou territori ocupat. Els
habitants del territori fugen de les seves llars, cercant seguretat en d’altres
països. Els altres països creen camps de refugiats. Els refugis son finançats
per organitzacions no governamentals, fetes d’aportacions desgravables
fiscalment : 15 €, una tenda per família ; 50 €, una estufa per passar l’hivern.
El
general s’aixeca , ben tip, i somriu al president quan encaixen les mans. La guerra
és bona, es diuen en silenci. Els soldats miren enrere, al silenci de la gent
morta i les llars destruïdes. Volen tornar a casa seva. Els refugiats també,
però ploren per no poder-ho fer. L’enemic s’amaga en caus desconeguts. L’enemic
de l’enemic sempre guanya, perquè té la guerra assegurada, passi el que passi.
Un fusell rus s’aixeca enmig d’una oració. El seu déu és també l’enemic, perquè
és un déu que salva vides de miracle, puntejant bales en orelles en comptes de
cervells forassenyats. Déu feu l’home i veié que era bo. Déu deu plorar
de vegades, malgrat els segles. El reporter informa, tot assenyalant el cel ple de míssils. Els presidents amenacen
com feien els antics reis : nosaltres...
Nosaltres
també ens morim.
