La tovallola resta penjada a l’estenedor, ben sola.
Està la pobre una mica atrotinada, amb les vores ja fent fils, onejant amb la
resta de tela on, en lletres grosses i negres, una sota l’altra, hi ha escrites
les paraules sand, sun ,fun, ocean i
surf ; de fons, blaus i tons foscos dibuixant el que sembla un mar de traç
gruixut, d’estètica norantera.
Amb el vent que fa aquest matí d’octubre, més que una
tovallola, sembla aquella estora màgica i voladora del conte aquell de fa tant
de temps , que algú ha decidit treure de les profunditats d’algun armari d’alguna
casa d’estiueig d’alguna localitat costanera on ningú apareix en anys, perquè
tal i com està, no pot haver sortit d’enlloc més. Un cop més, el record de la
platja torna havent perdut una altra oportunitat per visitar-la. La idoneïtat
del dia sempre resta en la ment, idealitzant-lo. Quan arribi, serà
fantàstic de recordar.
2 comentaris:
Això em passa a mi també, de vegades, idealitze les coses sense arribar a viure-les. I també és bonic.
Pot ser una manera de viure-les, en certa manera. De totes formes, la llista és llarga.
Publica un comentari a l'entrada