" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


15/12/12

Porvenir


La Teresa obre el correu, com cada dia. Factures bàsicament, tret d´aquests díes de l´any en què s´hi barregen algunes felicitacions de Nadal, amb les clàssiques frases ja impreses i a sota, una signatura feta ràpidament, generalment il.legible, com la majoria de signatures sobre les quals - i sobre el paper - els grafòlegs el.laboren tesis acuradíssimes sobr el caràcter de les persones, com vidents ullant les seves boles de cristall ( i és potser precisament per això, al capdevall, que la majoria de signatures solen ser il.legibles ). Només el nom de l ´empresa fa possible saber d´on venen. Normalment la Tere no en fa cabal, i les deixa sobre la safata del despatx del Sr. Mestres, el qual les va acumulant dia rera dia fins aquell en què hi dóna un cop d´ull per fer-hi un breu repàs per comprovar, al seu torn, que ell no s´ha oblidat de ningú a l´enviar les seves .

Fa uns díes però, una l´hi va cridar l´atenció, escrita per un petit proveïdor amb qui el Sr. Mestres havia tingut alguns problemes d´entregues d´aquelles que auguren el pitjor, com ha estat passant amb tantes empreses en els darrers temps. La felicitació resa :

Cuando decimos que todo tiempo pasado fue mejor,condenamos al porvenir sin conocerlo “. I a sota : Francisco de Quevedo.

I res més, ni Bon Nadal, ni anys nous, etc., etc.,etc.

Ella decideix deixar-li la felicitació a sobre la taula.Allí hi va a parar la correspondència que considera important.


Després de desptaxar amb el comptable, el Sr. Mestres baixa a l´oficina preocupat, com quasi bé sempre. Nota a la mirada de la Tere, a cop d´ull, aquella tranquilitat que sempre despren, pausada i confiada, com la de la mare acaronant el seu fill tot esperant un breu somriure. De seguida es relaxa, i el somriure surt, un pèl postís però benintencionat. Sospira tot asseient-se a la butaca i es troba amb la frase sobre la taula, ben centrada davant seu. Agafa la felicitació i la torna a llegir. Mira d´on ve. Inmediatament - sens epoder-ho evitar -, es pregunta si aquesta felicitació no amaga una darrera apel.lació a l´inevitable, un cert deix d´amargor per qui fa números , veu que no surten i decideix fer un temps mort buscant alguna frase per felicitar el Nadal ; trobant-la, com si fos un senyal per continuar ; escrivint-la, amb lletra clara i llegible ; sense signar-la, per fer-la una mica més universal ( i menys grafològica ).

Està d´esquenes a la porta, mirant per la finestra el parquing de l´empresa i les quatre gotes que mig cauen amb desídia al matí boirós que sembla anar a joc amb la grisor del polígon. Pensa en el futur ; per a ell, de vuit a vuit el passat no existeix sinó és per buscar-hi referències : de colors, de tendències, d´arxius de feines fetes, de preus, de gènere,d´experiència, de diners també, guanyats i perduts. Quevedo, que recordi ell, sortia en un bitllet de cent pessetes que la seva àvia guardava de l´època de l´Alfonso XIII. Mentre la seva mirada vaga sobre la felicitació, les ulleres rodones sobre el rostre de l´escriptor, seriós i grenyut li recorda un antic llibre de literatura espanyola de quan anava a escola. Llavors no pensava en el futur massa com ara pensa en el futur més inmediat, el de final de mes.

Es gira i torna la vista a la taula.

Quevedo – murmura...i pensa en l´acudit més vell del món, somrient. Deixa la felicitació de costat i a sota, veu l´estoc del dia. S´ha de fer comanda, avui és Divendres. Les darreres entregues no han estat al dia. Té millor preu si compra directe a fàbrica, no gaire més, però millor. El servei també ha millorat, tenen un nou representant de zona, un bon xicot. En canvi el Salvans falla, si li falta material no li diu res, espera, com si li fes vergonya la seva situació. I a casa seva no estan per perdre comandes.

I ara li surt amb en Quevedo !¿ Que no ho veu, que el temps passat era millor, i no fa pas gaire ? El futur ja prou que el coneixeriem...

-Tú diràs si el coneixerem...- fa el Sr. Mestres sense saber on posar la felicitació que encara agafa la seva mà esquerra, i a l´altre, el paper amb la comanda. Se´ls mira tots dos, i segueix el seu murmuri quasi bé ininteligible, un murmuri fronterer amb el pensament, cada cop més proper a una sobtada indignació :

-¿Vols saber una altre frase bona ? Ser o no ser, vet aquí. Aquesta se la sap tothom, inclús en anglès. I és ben senzilla d´entendre ,i a més- el Sr. Mestres s´encen per moments, com li passa sovint quan no vol estovar-se per raons que no acaba d´entendre -, i a més...

-¿Deia Sr. Mestres ?- La Tere és al seu davant. Es fixa en la felicitació.- Ah, veig que li ha agradat la frase. Molt bona, no troba ? I adient...

El Sr. Mestres sembla cedir, els seus ulls tornen a òrbita, remuga alguna cosa i mira la dona que té al seu davant com qui mira a Madame Justicia, esperant un veredicte. Ella sembla entendre´l, i allarga el braç cap a la seva mà dreta.

-La comanda...-
-Si, la comanda...-
-¿Al Salvans ?-

El Sr. Mestres pensa en la tenacitat de certes persones, entre elles la Tere, en la seva capacitat de discernir el camí cap a un porvenir incert. Li allarga el paper.

-Al Salvans, clar. Tot sigui pel Quevedo -

Ella l´agafa i li somriu.

-No fallarà-
-Més li val a aquest somiatruites – I mirant-se la felicitació la deixa oberta, a un costat de la taula. Pel revers hi decobreix una signatura, mig amagada sota un Bon Nadal en varis idiomes. Curiosament, és clara i llegible, sense cap ornament que la disfressi. Sospira, i torna a la feina.

7 comentaris:

Pilar ha dit...

Estar al lloc adequat en el moment adient. Aquesta és la clau de l'èxit.
Un conte amb la teva signatura, encara que no la hi escriguis. Entranyable, d'aquells que t'arrenquen un somriure.

Estranger ha dit...

Aquesta clau de l´èxit té un component de misteri que fa que les coses succeieixin quan ho tenen que fer, sense raó aparent però, en el fons - i al darrera - amb un munt de raons que parlen de les coses bones d e la gent.

Tú si que ets entranyable Pilar ( somric ).

Gràcies,

PS ha dit...

Tal i com està tot entenc l´actitud del senyor Mestres. Cal fer mans i mànigues no ja pel final de mes, sinó per la trucada del banc de l´endemà al matí. Això, si no et truquen i et claven una bona plantofada per demora, sense avisar.Són temps difícils per tothom, pel que no té feina i pel que resa per no perdre-la.Pel petit empresari també.
Tot i així la frase de Quevedo m´agrada, almenys dóna una mica de llum enmig de la desesperança. Cada vegada sento menys aquella frase que es deia al començament de la crisi: tot té una baixada i una pujada, les crisis són cícliques.
Tant de bo fos així, almenys no condemnariem l´avenir.

Com m´enrotllo! Per cert, no rec ordo l´acudit vell del Quevedo.

Estranger ha dit...

l´acudit ? Jo, els dos primers que vaig aprendre eren aquest i el del "mistetas", que és un clàssic infantil. El del Quevedo ? Doncs hi havia una vegada el Quevedo que estava assegut d´esquenes en una finestra, amb el cul cap afora el carrer i una senyora que passa i diu : Que veo, que veo !. I ell que li contesta : Vaya, hasta por el culo me reconocen.

Aquest se´l sabia tothom, quan era petit.

I res, que amb els temps que corren, la frase ajuda, és cert.

Estranger ha dit...

val, el del Mistetas també te l´explico : Diu que és una senyora que té un gos que es diu "Mistetas", i un dia va i se li escapa, i li pregunta a un vianant : ¿ha visto usted a "Mistetas" ? i aquell li contesta : No, pero me gustaria conocerlas.

De petits ens tronxavem amb aquest.

PS ha dit...

Aaaara, és que em ballava pel cap que era el del cul de´n Quevedo, però no sabia si anava ben bé així. Doncs sí, ara que ho dius, aquests dos són els dos únics que recordo i a casa meva el que es trobava la mestressa de´n Mistetas era en Jaimito.

Va, avui aniré a dormir contenta, Juanito. Gràcies!

Estranger ha dit...

Doncs si, era d´en Jaimito, ara que ho dius - la memòria no dóna per més, a vegades -. Se´n podria fer un estudi sociològic, d´alguns acudits.

Jo també me´n vaig a dormir content, feia temps que no els explicava.