Bassals

Camino en la foscor. Torno de l’hort pel camí més llarg, després de la pluja del matí la tarda ha estat fresca, regalimada d’una primera tardor. Diumenge passat, de tarda també, vaig omplir un cul de cistell amb rossinyols, fredolics i un parell de llaneges. Cal mencionar-ho, doncs feia quatre llargs anys que no trobava res, i el gust de la truita que em vaig fer al vespre potser ha estat el millor de la setmana, afegint-hi aquesta tarda de dissabte de curt termini, amb el cel ple de nuvolades de baixos relleus del color blau d’antigues ampolles d’ultramarins. La foscor m’embolcalla sense ser nit encara, alguna cosa es veu pel camí, de fet alguna cosa es mou mentre avanço : es tracta de l’aigua dels bassals, de reflexos argentats, bellugant-se lleugera com si alguna cosa nedés dins seu, inescrutable però viva, promesa dins la foscor, pàtina canviant a cada pas donat, inspiració breu del destí, son com miralls devots de l'esdevenidor, certituds de ser com un és. Caminar breument sense rumb. I respirar una estona.

Passen dos darrers ciclistes, el so de les cadenes trencant el cant d’una darrera cigala, encara, les llumenetes vermelles papallonejant la negror d’ adéus al pas de les roderes signant el fang. Baudelaire segueix essent llegit, amb extremada calma : ¿ D’on et ve, dius, aquesta tristesa inesperada, com l’ona empenyalant-se pel roc negrós i nu ? . Semper eadem, i en canvi, no. També ressona un conte d’en Faulkner ( cabells ) i el rostre d’en Barry, lluitant contra el seu mal mentre recita Shakespeare. Tot això amb la mirada quasi bé d’un cec, dels quals he llegit que no somnien imatges doncs no en tenen cap per recordar, cosa que els obre a infinites possibilitats de somni i no només a una, com els que ho veiem tot. Potser soc cec, en el fons, potser m'agrada ser-ho.

Torno a la llum del carrer i passo pel costat dels pessebristes. Un home de cabellera blanca, el davantal posat, treballa donant forma a una cova. La nit és agradable perquè és quieta, com el meu pensament mentre avança, reposat i tranquil. La música, és clar, acompanya.