Feel Free

La llibertat. Al darrer sospir d'aquest setembre escolto, mandrós, el lent discórrer d'aquesta cançó. Jeff Tweedy acaba de fer un triple. Àlbum. Segueix, inalterable, el seu camí de creació. I jo ? Acabo els meus dies mirant de sentir-me lliure, escrivint, llegint, escoltant una cançó que, com diu la lletra, no s'acaba mai. I la cançó s'acaba. Com els meus dies brunyits de demolició sense fer cap soroll de plats trencats. Impressions tardanes plens de fatiga per aquella cosa de la feina feta. Certa sensació de fortalesa, malgrat tot. El llit i el descans. I un nou mes per començar. A saber.

Ambre

 

A vegades, per sobreviure, llegeixo un vers al matí, abans de sortir cap a la fatídica feina. Ho faig per no oblidar. Miro de recordar-lo, llavors, enmig d’aquest traginar – paraula associada al traginer, que era aquell que transportava mercaderies d’un lloc a un altre, que feia un camí que sovint era el mateix, acompanyat d’un o varis matxos ; un camí on segurament devia pensar en tot allò relatiu a la seva feina, amb tots els problemes que li devien sorgir, com li sorgien al pagès o al pescador o el picapedrer o al ferrer o com a mi, avui en dia, dins una oficina amb la meva vida de jornaler, atrafegat perquè tot surti bé i quan cal...- on res del que importa generalment sorgeix i on al final el cansament del dia priva d’aquest ressorgiment que només un vers pot ser capaç de fer, ni que sigui uns segons, uns minuts a tot estirar enmig del dia, quan giro el cap i miro Montserrat al calendari d’aquest mes de setembre, una posta de sol en la qual recitar de pensament

als vagues perfums de l’ambre

vers que tinc que dir dues o tres vegades abans d’agafar les claus del cotxe per no oblidar-lo, tot mirant de recordar, després, una sola paraula...ambre.

I què és l’ambre, i a què fa olor l’ambre ? Recordo vagament colors de rovell, però l’ordinador – el de la feina, que protegeixo de la fredor dels números tot fent-li buscar de vegades coses com aquestes de l’ambre – em diu que és una resina fòssil de color groc, castany o vermell clar que sol ser translúcid. L’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa “que sura al mar”, fet que al llegir-lo, em fa pensar en aquells noms dels indis americans, que sempre volien dir alguna cosa relativa al seu caràcter o pròpies d’ella. El seu nom , únic i irrepetible. La paraula, efectivament, va arribar surant pel mar, dels països àrabs i abans, de Pèrsia, d’una llengua anomenada pahlavi.  Els grecs i els romans en deien d’una altra manera, menys poètica : electrum, per la seva capacitat a l'hora d'aguantar electricitat estàtica. La paraula en si - electricitat - ve d’aquest mot que designava l’ambre. Tot i així – segueixo llegint – els grecs en feren un mite, una llegenda, un origen on sempre hi apareix la tragèdia, doncs es diu – temps era temps- que quan Faetont, fill d’Hèlios, va ser assassinat, les seves germanes de dol es van convertir en pollancres i de les seves llàgrimes en va sortir l’ambre. Em quedo, doncs, amb la paraula àrab i el mite grec. La primera font coneguda en català data del s.XIV – Llull, qui sinó ell ? -. Haig de llegir Llull.

I així, en petites ràfegues de temps robades furtivament, m’assabento que, en particular, l’ambre és un resina fòssil, és a dir, que perdura al llarg de milions d’anys , d’aquí que  s’hagin trobat restes d’ambre de fa dos-cents milions d’anys amb restes de flors a dins, o algun insecte, o un esquelet de granota, amb l’ADN intacte. Del Cretaci, de l’època dels dinosaures. I que de resines vegetals n’hi ha moltes, però que la majoria no son tan perdurables i es fan servir per altres coses, com fer planxes de caràcter fenòlic – les conegudes resines fenòliques -, aptes per posar a l’exterior, que aguanten humitats i pluja, aigua de dutxes i algun cop de peu malintencionat. Tinc un tros de tauler a la mà, de resines fenòliques. El faig servir de petjapapers. On treballo en tallem molts, d’aquests tipus de tauler. Ves per a on, que penso mentre me’l miro, una peça petita, quadrada, de cantells negres. : dins seu hi ha una mica de poesia, també. El mon és petit, almenys el meu.

Finalment, divendres. Arribo fins a la Xina : si l’ambre es crema en condicions adequades – diu l’extens article de la Vikipèdia – es produeix oli d’ambre, que emet una fragància característica de fusta de pi . Els xinesos van ser els primers a fer-ho, com moltes d’altres coses. Segles després tenim els perfums d’ambre, on no hi ha ambre, perquè al ser fòssil, produeix molt poca olor i com a pedra preciosa, escasseja. La seva olor prové del làdan, que és una altre resina vegetal, i de la qual se’n deriva una olor càlida, de mesc,  rica i semblant a la mel, i també una mica terrosa. Les aromes d’ambre estan associades a la imitació de l’opulenta calor daurada del fòssil. El sol radiant. Vet aquí el perfum d'ambre. Essència, en diuen també. Es fa difícil d'imaginar si no s'olora de debò : com és una olor càlida i una mica terrosa ? I el mesc ? Al diccionari només diu que té un sabor amarg i que es fa servir com a matèria base en perfumeria. El misteri de l'olor d'ambre se'm revela com el dels versos, que mai s'acaba sabent com és. El vers, dins el poema, fa així :  

(...)

Des meubles luisants

Polis par les ans,

Décoraient notre chambre ;

Les plus rares fleurs

Mêlant leurs ordeurs

Aux vagues senteurs de l’ambre,

Les riches plafonds,

Les miroirs profunds

(...) (*)

Llegeixo, un cop l'he transcrit, el títol :  La invitació al viatge. 

Gràcies, Charles Baudelaire.

(*)(...) Llustrosos moblats ,/ pels anys pentinats,/ens ornarien la cambra ; /flors de rars colors/ mesclant les sentors/als vagues perfums de l’ambre,/opulents plafons,/ els miralls pregons,/ (...)

 

 

Cansanci

 

" Si una persona perfecta del planeta Mart baixés i sabés que les persones de la Terra es cansaven i envellien, els tindria llàstima i se'n sorprendia. Sense entendre mai el que hi havia de bo en el fet de ser humà, en el fet de sentir-se cansada, en el fet de fracassar cada dia de cada dia. Tan sols els iniciats entendrien aquest matís de vici i aquest refinament de vida. "

Clarice Lispector, del conte "La imitació de la rosa ", del recull Restes de Carnaval ( Ed. comanegra, 2020 - Trad. J.Domènech / P.Comellas )