Tardor.
Pel carrer, trepitjo fulles de plataner damunt les voreres. Cada any igual. Els
arbres, de troncs blancs, sense escorça- durant la ja soterrada sequera la van
acabar perdent tota-, resten vius i forts. Per aquesta època perd tota la fulla
però encara trigarà uns mesos abans de
fer-ho en la seva totalitat ; algunes vegades les veig caure, en un únic i
darrer vol ple de fugacitat. Al terra, les més grosses semblen un pergamí on hi
ha dipositat el mapa de la seva curta existència, amb les seves tres puntes
punxegudes marcant punts cardinals : l’origen, la fi, i al mig, l’àlgid, de
quan era estiu. L’hivern acabarà de despullar les seves branques, a l’espera de
la primavera, on en brotaran de noves. Totes aquestes que van cobrint els carrers
desapareixeran, anònimes i mortes. Només l’arbre sembla recordar-les. L’arbre
de la vida, representant el pas de les generacions, la genealogia, els vincles
de sang.
Fa un dia de sol radiant i el fred sembla haver tornat, sense massa impertinència. Ahir a la tarda vaig plantar fava a l’hort. . Pel matí , caminant pel bosc en perfecte solitud, dos cabirols em van sorprendre fugint des d’un camp abandonat. Un d’ells es va aturar llavors rere uns esbarzers, i se’m va quedar mirant amb el cap i les orelles ben alçades, durant uns segons, des de la distància que el protegia. Ell – o ella – podria haver estat jo i al revés també i res no hauria canviat massa, sinó fos que jo no tenia ningú amb qui fugir.
