Per posar alguna cosa, li poso al copilot les paraules
Bob Dylan i estranger.
La IA escriu :
I enmig de tot això, em ve al cap una
vella cançó de Bob Dylan, sonant llunyana i aliena, gairebé com un estranger
que observa la pluja rere el vidre. La seva veu grinyola, plena de records que
no són ben bé meus, però que em travessen, donant un sentit efímer a la tarda.
Potser tots som, al capdavall, estrangers en les nostres pròpies històries, com
Dylan cantant en una llengua que no sempre arribem a entendre del tot.
Em quedo una mica parat. Aquest text es genera –
suposo - a partir d’un document que tinc guardat amb unes 150 pàgines escrites,
des d’on he fet la consulta al llapis aquest estrellat que em surt sempre a l’esquerra
del que vaig escrivint, i que fins ara mai havia utilitzat. M’ho llegeixo dos
cops, admirat de l’escrit i , sobretot, del català polit emprat a tal efecte.
El primer que noto és que jo no escric amb aquesta perfecció en la construcció
de les frases, i menys encara, en la puntuació. El tema ja és una altre cosa, m’agrada
això de l’estranger observant la pluja rere el vidre. I això de que som
estrangers en les nostres pròpies històries. D’on ho ha tret, tot això ? Ho he
escrit algun cop ? Ho ha deduït fent una anàlisi del mig mil·lió de paraules
del document ? o només de les darreres deu pàgines ? Mentre em pregunto això em
fixo en una altre cosa, que em sobta una mica més , i és com comença : i enmig de tot això...enmig de
què ?
Li pregunto, doncs : enmig de què ?
I em contesta :
Enmig de què? Enmig de tot el que
s'ha anat descrivint abans: la tardor que avança, els rituals nous i antics que
es barregen al carrer, la sensació d'estranyesa davant els canvis, la solitud
observada entre fulles caigudes i animals fugissers, el pas del temps marcat
per les generacions i els vincles. És enmig d'aquest mosaic de vivències,
memòries i reflexions quotidianes que apareix la cançó de Dylan, ressonant com
una veu aliena que connecta amb la pròpia experiència de sentir-se foraster
dins la pròpia història.
Després d’aquesta resposta resto inquiet, com si la
màquina s’emprenyés una mica amb mi per haver-me d’explicar allò que ja hauria
de saber. Al cap i a la fi em respon en base a tot el que tinc escrit aquí. Penso
en la famosa computadora HAL de l’Odissea
d’en Kubrick, és inevitable de fer-ho, malgrat les distàncies entre aquesta
realitat i aquella de ciència ficció, no tant de ficció com quan es va fer la
pel·lícula. La màquina crea una falsa expectativa de vida pròpia, que en el
pitjor dels malsons, es fa real.
A pesar d’aquest neguit tinc encara una pregunta més,
i no em puc estar de fer-li : quina cançó del Dylan ?
Triga una bona estona a respondre :
Potser podria ser "Like a
Rolling Stone", amb aquell to de desarrelament i recerca d'identitat que
la travessa, o "Shelter from the Storm", que parla d’aixopluc i de
distància. Cap d’aquestes s’esmenta explícitament al text, però ambdues
encaixen amb la sensació de ser un estranger darrere el vidre, observant la
pluja i el món des de fora, amb una veu que ressona llunyana i propera alhora.
El dubte, però, forma part també d’aquesta experiència: potser la cançó no
importa tant com el sentiment que evoca.
Respiro alleugerit. Jo no haguera escollit cap de les
dues. Tot i això, la IA és espavilada, quan diu que el dubte forma part d'aquesta experiència i de que potser la cançó no importa. Com que no la sap, se surt de la tangent. Perfecte, aquí s'equivoca, evidentment...o no ? Somric. De moment, i amb això, tanco l’experiment. Que no sigui dit que no l’he
utilitzat almenys un cop a la vida, amb coneixement de causa, tot i saber que
ja la faig servir sense saber-ho. El mòbil i les seves aplicacions en van
plenes, de intel·ligència artificial.
