" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/11/25

IA

Per posar alguna cosa, li poso al copilot les paraules Bob Dylan i estranger.

La IA escriu :

I enmig de tot això, em ve al cap una vella cançó de Bob Dylan, sonant llunyana i aliena, gairebé com un estranger que observa la pluja rere el vidre. La seva veu grinyola, plena de records que no són ben bé meus, però que em travessen, donant un sentit efímer a la tarda. Potser tots som, al capdavall, estrangers en les nostres pròpies històries, com Dylan cantant en una llengua que no sempre arribem a entendre del tot.

Em quedo una mica parat. Aquest text es genera – suposo - a partir d’un document que tinc guardat amb unes 150 pàgines escrites, des d’on he fet la consulta al llapis aquest estrellat que em surt sempre a l’esquerra del que vaig escrivint, i que fins ara mai havia utilitzat. M’ho llegeixo dos cops, admirat de l’escrit i , sobretot, del català polit emprat a tal efecte. El primer que noto és que jo no escric amb aquesta perfecció en la construcció de les frases, i menys encara, en la puntuació. El tema ja és una altre cosa, m’agrada això de l’estranger observant la pluja rere el vidre. I això de que som estrangers en les nostres pròpies històries. D’on ho ha tret, tot això ? Ho he escrit algun cop ? Ho ha deduït fent una anàlisi del mig mil·lió de paraules del document ? o només de les darreres deu pàgines ? Mentre em pregunto això em fixo en una altre cosa, que em sobta una mica més , i és  com comença : i enmig de tot això...enmig de què ?

Li pregunto, doncs : enmig de què ?

I em contesta :

Enmig de què? Enmig de tot el que s'ha anat descrivint abans: la tardor que avança, els rituals nous i antics que es barregen al carrer, la sensació d'estranyesa davant els canvis, la solitud observada entre fulles caigudes i animals fugissers, el pas del temps marcat per les generacions i els vincles. És enmig d'aquest mosaic de vivències, memòries i reflexions quotidianes que apareix la cançó de Dylan, ressonant com una veu aliena que connecta amb la pròpia experiència de sentir-se foraster dins la pròpia història.

Després d’aquesta resposta resto inquiet, com si la màquina s’emprenyés una mica amb mi per haver-me d’explicar allò que ja hauria de saber. Al cap i a la fi em respon en base a tot el que tinc escrit aquí. Penso en la famosa computadora  HAL de l’Odissea d’en Kubrick, és inevitable de fer-ho, malgrat les distàncies entre aquesta realitat i aquella de ciència ficció, no tant de ficció com quan es va fer la pel·lícula. La màquina crea una falsa expectativa de vida pròpia, que en el pitjor dels malsons, es fa real.

A pesar d’aquest neguit tinc encara una pregunta més, i no em puc estar de fer-li : quina cançó del Dylan ?

Triga una bona estona a respondre :

Potser podria ser "Like a Rolling Stone", amb aquell to de desarrelament i recerca d'identitat que la travessa, o "Shelter from the Storm", que parla d’aixopluc i de distància. Cap d’aquestes s’esmenta explícitament al text, però ambdues encaixen amb la sensació de ser un estranger darrere el vidre, observant la pluja i el món des de fora, amb una veu que ressona llunyana i propera alhora. El dubte, però, forma part també d’aquesta experiència: potser la cançó no importa tant com el sentiment que evoca.

Respiro alleugerit. Jo no haguera escollit cap de les dues. Tot i això, la IA és espavilada, quan diu que el dubte forma part d'aquesta experiència i  de que potser la cançó no importa. Com que no la sap, se surt de la tangent. Perfecte, aquí s'equivoca, evidentment...o no ? Somric. De moment, i amb això, tanco l’experiment. Que no sigui dit que no l’he utilitzat almenys un cop a la vida, amb coneixement de causa, tot i saber que ja la faig servir sense saber-ho. El mòbil i les seves aplicacions en van plenes, de intel·ligència artificial. 




23/11/25

Heartlands



Vull sortir a caminar i, al final, no puc fer-ho. Mentrestant calço les meves botes noves que em vaig comprar a l'Agost - les antigues van perdre la sola a mig camí entre el Puigmal i el Puigmal d'Err - per anar per casa, i escric aquestes línies escadusseres des de la taula de la meva habitació ; sento la comoditat, la lleugeresa dins aquelles, els meus peus resten inquiets, repiquen el terra preguntant-se com és que no, perquè, és diumenge a la tarda i el però ja és massa tard sona a mala excusa, amb aquest rerefons de posta de sol de novembre, amb tot l'horitzó roig mig ennuvolat. Respiro evitant el sospir, els dies moren massa aviat, el temps diuen que s'ho emporta tot i penso que potser també se l'emporta a ell al capdavall. En fi...

He llegit un gran conte aquest cap de setmana, el posaré a la meva inèdita antologia de contes per emmarcar. Es diu "La legió estrangera" i és de la Clarice Lispector i com tots els contes d'aquesta col·lecció meva ho és, precisament i entre d'altres coses, perquè al acabar-lo em pregunto el com s'ho ha fet gelós d'aquesta capacitat inèdita també en mi, per inexistent. Els meus esforços, després de superar el centenar de contes escrits, segueixen sent poc fructífers però almenys m'han servit per poder gaudir d'allò ben escrit, de la dificultat de fer-ho, del geni aliè, dels bons llibres, dels que m'agraden a mi. 

A l'hort encara hi queda un tomàquet per madurar. Avui he tret una mica de mongeta tendra, un enciam i els darrers pebrots italians, que he collit abans d'arrencar-ne la planta, pràcticament sense fulla. Novembre, la poètica dels finals.

Novembre, temps per sortir a caminar, per marxar, per deambular per la terra freda buida de persones, ni que sigui ja a les fosques. Surto a caminar una estona, pel carrer, amb les meves botes noves, que ja voldria una mica més gastades, més velles, sense temps per entremig excessivament llarg per fer-ho. Tornaré. 




9/11/25

Nov., 09

 

Tardor. Pel carrer, trepitjo fulles de plataner damunt les voreres. Cada any igual. Els arbres, de troncs blancs, sense escorça- durant la ja soterrada sequera la van acabar perdent tota-, resten vius i forts. Per aquesta època perd tota la fulla  però encara trigarà uns mesos abans de fer-ho en la seva totalitat ; algunes vegades les veig caure, en un únic i darrer vol ple de fugacitat. Al terra, les més grosses semblen un pergamí on hi ha dipositat el mapa de la seva curta existència, amb les seves tres puntes punxegudes marcant punts cardinals : l’origen, la fi, i al mig, l’àlgid, de quan era estiu. L’hivern acabarà de despullar les seves branques, a l’espera de la primavera, on en brotaran de noves. Totes aquestes que van cobrint els carrers desapareixeran, anònimes i mortes. Només l’arbre sembla recordar-les. L’arbre de la vida, representant el pas de les generacions, la genealogia, els vincles de sang.

Fa un dia de sol radiant i el fred sembla haver tornat, sense massa impertinència. Ahir a la tarda vaig plantar fava a l’hort. . Pel matí , caminant pel bosc en perfecte solitud, dos cabirols em van sorprendre fugint des d’un camp abandonat. Un d’ells es va aturar llavors rere uns esbarzers, i se’m va quedar mirant amb el cap i les orelles ben alçades, durant uns segons, des de la distància que el protegia. Ell – o ella – podria haver estat jo i al revés també i res no hauria canviat massa, sinó fos que jo no tenia ningú amb qui fugir.