( parèntesi )

Divendres Sant. 

Escric a la cuina. Son vora dos quarts d’onze del matí. Pau i silenci, trencat per sons habituals avui fent de protagonistes : la caldera engegant-se encara per escalfar la casa, el vell rellotge de paret coent els segons impertorbablement. Rere la finestra el til·ler de la casa veïna – on no hi viu ningú de fa anys – amt tot el fullam ja fet, més verd que mai. La primavera avança. Avui tota la família és lluny d’aquí, excepte la mare que dorm a la seva habitació. Fa un dia esplèndid, d’aquells de cel blau , on el més calent és, mai millor dit, dins l’aigüera buida. No tinc cap mena de pressa : m’he llevat, he obert finestres, he deixat fer al sol la seva feina ; cap trànsit al carrer, poca fressa de veïns, la majoria son fora. Em preparo un cafè amb llet, trec la mel : està dura com un roc, la poso al bany maria una estona i mica en mica es va desfent, liquant-se dins tota un textura de colors rovellosos, al fons del qual s’hi manté encara una massa sòlida clara, com si fos el seu cor fonent-se lentament. Agafo una cullera i me’n preparo una bona dosi ben plena dins la tassa que fumeja lleugerament. Remeno i començo a llegir un conte d’un llibre que em va arribar ahir, titulat “Pluja de gel”, d’un autor suïs, Peter Stamm. Me’l llegeixo sencer, hi parla d’una noia i tres amics, de com aquesta noia no fa res però enamora, potser només perquè és una dona sense rumb aparent, a qui li agrada molt dormir. Al conte hi surt una illa també, plena de platges solitàries d’hivern, de fred i vides mig trencades. Es llegeix bé. M’agrada llegir a la cuina, escriure-hi també, en dies així. 

 Després m’he dutxat i mentre ho feia, m’he fixat en l’ombra de la finestra, reflectida en les rajoles de la paret, borrosa, il·luminant-se de manera intermitent segons la llum traspassava les fines branques del pruner que s’estenen just darrera d’aquella. En silenci. M’he eixugat i he pensat en totes aquestes coses, i en d’altres, com la llum travessant el passadís d’est a oest i jo travessant-la a ella, dins aquests quefers d’agradosa solitud. He pensat en aquesta idea de seguir escrivint sense cap propòsit ni destinació, dins aquest rumb de paraules ; he pensat que mentre segueixi passant, mentre la mare encara dormi a la seva habitació i després s’aixequi i em digui bon dia, és que encara puc viure en aquesta casa plena d’àngels amagats, com si algun dispeser desconegut me’n donés permís, sense haver de pagar cap lloguer per fer-ho.