Vull sortir a caminar i, al final, no puc fer-ho. Mentrestant calço les meves botes noves que em vaig comprar a l'Agost - les antigues van perdre la sola a mig camí entre el Puigmal i el Puigmal d'Err - per anar per casa, i escric aquestes línies escadusseres des de la taula de la meva habitació ; sento la comoditat, la lleugeresa dins aquelles, els meus peus resten inquiets, repiquen el terra preguntant-se com és que no, perquè, és diumenge a la tarda i el però ja és massa tard sona a mala excusa, amb aquest rerefons de posta de sol de novembre, amb tot l'horitzó roig mig ennuvolat. Respiro evitant el sospir, els dies moren massa aviat, el temps diuen que s'ho emporta tot i penso que potser també se l'emporta a ell al capdavall. En fi...
He llegit un gran conte aquest cap de setmana, el posaré a la meva inèdita antologia de contes per emmarcar. Es diu "La legió estrangera" i és de la Clarice Lispector i com tots els contes d'aquesta col·lecció meva ho és, precisament i entre d'altres coses, perquè al acabar-lo em pregunto el com s'ho ha fet gelós d'aquesta capacitat inèdita també en mi, per inexistent. Els meus esforços, després de superar el centenar de contes escrits, segueixen sent poc fructífers però almenys m'han servit per poder gaudir d'allò ben escrit, de la dificultat de fer-ho, del geni aliè, dels bons llibres, dels que m'agraden a mi.
A l'hort encara hi queda un tomàquet per madurar. Avui he tret una mica de mongeta tendra, un enciam i els darrers pebrots italians, que he collit abans d'arrencar-ne la planta, pràcticament sense fulla. Novembre, la poètica dels finals.
Novembre, temps per sortir a caminar, per marxar, per deambular per la terra freda buida de persones, ni que sigui ja a les fosques. Surto a caminar una estona, pel carrer, amb les meves botes noves, que ja voldria una mica més gastades, més velles, sense temps per entremig excessivament llarg per fer-ho. Tornaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada