El xicot de la companyia de seguretat sembla que ja ho té enllestit. Després de dues setmanes sense, finalment ha tornat amb l´interfon arreglat. Aquest és un aparell senzill : un petit altaveu, el timbre i el teclat numèric on cada dia de l´any els empleats de l´oficina pitjen la mateixa combinació de quatre números per entrar a la feina. Un gest nou i habitual, aquest de marcar quatre números : pins, contrasenyes , passwords ,claus...el món on es viu avui en dia no pot passar sense ells. Es diria que cadascú hauria d´anar amb un llibret de contrasenyes, com feien els vells espies en les pel.lícules d´espies, i anar anotant les paraules, lletres, números que desxifren els secrets de la modernitat.
Tot això, al xicot de la companyia de seguretat li importa ben poc. Quan acaba la instal.lació, entra a l´oficina i s´adreça a tothom i a ningú en particular, amb la veu monòtona i mig adormida del qui repeteix sempre les mateixes preguntes, anodines i tristes, si la tristesa es mesurés pel to impersonal d´una pregunta trascendental deixada a l´aire d´una oficina un Dilluns al matí.
-Perdón, ¿ alguien podría decirme la clave secreta ? -
El Jóse ( si seguíssim pel.liculant ) semblaria l´enviat de Déu en una pel.lícula de freakies : cabell rasta, patilles de diavolo, arracada al nas i una jaqueta blau elèctric oberta on s´hi veu un canutu fumegant rera la cara del Bob Marley mig confosa pel negre de la samarreta dibuixada. Es queda dret, les mans a les butxaques dels pantalons deixats de la mà del déu que l´ha enviat allí un Dilluns al matí.
El silenci del matí sembla correspondre com cal a l´enigma de la clau secreta. La Domi, sol.lícita, simpàtica i a més, espavilada i intel.ligent, sempre respon la primera atenta a tot el que es diu dins l´oficina. Davant la pregunta, mira al sostre i pensa. Instintivament aixeca la mà i sembla teclejar un teclat imaginari. Murmura, mentre observa a l´unic comany que és amb ell en aquest moment. En Bernat, callat per natural contrapes al caràcter d´ella (dins les evolucions naturals d´anys de compartir feina), també ha escoltat la pregunta, perquè està fent el mateix moviment amb la mà, indecís. Els dos moviments guarden relació : primer dibuixen una linea horitzontal, i després una altre en diagonal, repetint-se. El Jóse sel´s mira tots dos, esperant resposta.
-Cuatro - seis- nueve- uno – Fa ella.
-Sis- quatre – dos – nou – Fa ell.
La Domi sent la clau d´ell. Pensa que pot tenir raó i tecleja la nova combinació. Si, podria ser aquesta, tot i que el moviment no li quadra. En Bernat prova la d´ella. No, segur que no, el primer moviment sempre és de dreta a esquerra, i no el revés. Tot i que els números...La Domi riu, mentre es gira cap al Jóse .
-Diria que es … que hi dius Bernat tu... Sis...-
-El sis és el primer, seguríssim.-
-Tu creus ? . Bé, podria ser, llavors el segon té que ser el quatre.
-Angelamaria ! Sis – quatre. No falla.
En aquest moment entra el Ramon, amb el cafè a la mà. Això vol dir que són les nou.
-Ah Ramon- diu la Domi adreçant-se-li- te´n recordes de la clau secreta per entrar ?-
Tot això, al xicot de la companyia de seguretat li importa ben poc. Quan acaba la instal.lació, entra a l´oficina i s´adreça a tothom i a ningú en particular, amb la veu monòtona i mig adormida del qui repeteix sempre les mateixes preguntes, anodines i tristes, si la tristesa es mesurés pel to impersonal d´una pregunta trascendental deixada a l´aire d´una oficina un Dilluns al matí.
-Perdón, ¿ alguien podría decirme la clave secreta ? -
El Jóse ( si seguíssim pel.liculant ) semblaria l´enviat de Déu en una pel.lícula de freakies : cabell rasta, patilles de diavolo, arracada al nas i una jaqueta blau elèctric oberta on s´hi veu un canutu fumegant rera la cara del Bob Marley mig confosa pel negre de la samarreta dibuixada. Es queda dret, les mans a les butxaques dels pantalons deixats de la mà del déu que l´ha enviat allí un Dilluns al matí.
El silenci del matí sembla correspondre com cal a l´enigma de la clau secreta. La Domi, sol.lícita, simpàtica i a més, espavilada i intel.ligent, sempre respon la primera atenta a tot el que es diu dins l´oficina. Davant la pregunta, mira al sostre i pensa. Instintivament aixeca la mà i sembla teclejar un teclat imaginari. Murmura, mentre observa a l´unic comany que és amb ell en aquest moment. En Bernat, callat per natural contrapes al caràcter d´ella (dins les evolucions naturals d´anys de compartir feina), també ha escoltat la pregunta, perquè està fent el mateix moviment amb la mà, indecís. Els dos moviments guarden relació : primer dibuixen una linea horitzontal, i després una altre en diagonal, repetint-se. El Jóse sel´s mira tots dos, esperant resposta.
-Cuatro - seis- nueve- uno – Fa ella.
-Sis- quatre – dos – nou – Fa ell.
La Domi sent la clau d´ell. Pensa que pot tenir raó i tecleja la nova combinació. Si, podria ser aquesta, tot i que el moviment no li quadra. En Bernat prova la d´ella. No, segur que no, el primer moviment sempre és de dreta a esquerra, i no el revés. Tot i que els números...La Domi riu, mentre es gira cap al Jóse .
-Diria que es … que hi dius Bernat tu... Sis...-
-El sis és el primer, seguríssim.-
-Tu creus ? . Bé, podria ser, llavors el segon té que ser el quatre.
-Angelamaria ! Sis – quatre. No falla.
En aquest moment entra el Ramon, amb el cafè a la mà. Això vol dir que són les nou.
-Ah Ramon- diu la Domi adreçant-se-li- te´n recordes de la clau secreta per entrar ?-
En Ramon té bona reputació pel que fa a memòria. Mai falla.A banda de la memòria, té una seguretat ben apamada, a vegades regada amb un toc d´autosuficiència petulant . Es mira la Domi, somrient.
-Es clar que si. Caram, què t´has fet avui als cabells ? Estàs que te sales. Deixa que hi pensi ... A veure...inicia el mateix moviment iniciàtic amb els dits fet pels seus companys, invisible, com qui el.labora un complex truc de màgia. La resposta no es fa esperar , i la diu directament al Jóse, que s´està adormint dret amb les mans a les butxaques.
-Eh, jefe, apunta : Siete – nueve – uno – seis – Ya puedes ir a probar .- La seva seguretat també és un pèl intimidant, quan cal.
En Bernat, que el coneix, no insisteix. Prous problemes té amb el projecte que li ha encomanat el Sr. Mestres, el gerent, el qual és tancat al seu despatx des de primera hora amb el comptable. Al cap d´una estona però, es tornen a sentir les passes arrossegant-se del Jóse. I el Jóse torna a aparèixer, imperturbable rera els seus ulls mig clucs de Dilluns al matí.
-No funciona- diu lacònic.
-Impossible, nano. Ja ho has marcat bé, això ?- diu en Ramon sense girar el cap de la seva pantalla . -
-Siete-nueve-uno-seis – el Jóse llegueix la combinació del paper mig arrugat mig tret de la butxaca.- No falla- afegeix amb la socarroneria del qui ja ha passat per l´experiència.
En Ramon ara es gira, i se´l mira de dalt a baix una estona.
-Esto es que se ha descodificado l´interfono, seguro.- sentencia finalment.
En Ramon ara es gira, i se´l mira de dalt a baix una estona.
-Esto es que se ha descodificado l´interfono, seguro.- sentencia finalment.
-Sis-quatre-dos-nou. Ramon, fes-me cas- la veu del Bernat, inmutable, sorgeix de darrera la pantalla. Bé ho pots provar, no ,Jóse ?-
-Si, pero puedo pasarme así toda la mañana-
-Té rao. I no pots gravar una nova combinació ?- diu en Ramon, girant-se.
-Lleva un buen rato, y la antigua ya está grabada. Además, si pongo una de nueva, tendreis que memorizarla, y la que hay ahora ya os la sabeis todos. Bueno, casi todos...- es mira la Domi, però aquesta té el cap encara al sostre.
-Té rao. I no pots gravar una nova combinació ?- diu en Ramon, girant-se.
-Lleva un buen rato, y la antigua ya está grabada. Además, si pongo una de nueva, tendreis que memorizarla, y la que hay ahora ya os la sabeis todos. Bueno, casi todos...- es mira la Domi, però aquesta té el cap encara al sostre.
-Doncs ja t´espavilaràs, nen. Tu mismo, yo ya ...-
-Aviam, Ramon- interromp en Bernat, que ja no s´aguanta més i s´aixeca. Va amb un paper a la mà. - Anem a fer-ho bé- Aixeca el paper i el posa a l´alçada del rostre. Al paper hi ha un teclat dibuixat , amb els números dibuixats grans amb rotulador negre.
123456
789
-Ara, Domi, t´aixeques i fas com cada dia. No pensis en res, tu vine i marca. I tu, Jóse, al loro.-
La Domi s´aixeca amb afectació i fa el paper encomanat. Els tres homes se la miren, perquè la Domi té bona davantera.
-Mira que si ara entrés algú...- que diu en Ramon. La Domi ja està teclejant. Ho fa ràpid, sense pensar-s´ho : nou- set – quatre – tres.
-Que curiós, és ben diferent del que he dit abans.- El Jóse treu el paper rebregat i apunta la combinació d´esma.
-Bueno, alguien más ?-
-Agafa´l tu ara, Domi-
En Bernat li dóna el paper. Ella l´agafa i l´alça. En Bernat se´l queda mirant, mentre en Ramon s´aixeca i s´apropa. En Bernat dubta i fa dos moviments diferents. En Ramon l´aparta.
-Deixa...- Torna a marcar- Casu´m dena. Set-nou-u-sis. Si és que no falla.-
-Com una escopeta de fira, Ramon-
-Bueno, què, que cansa això d´estar fent la mona amb el paperet. Bernat, l´experiment no funciona.-
-Deixa...- Torna a marcar- Casu´m dena. Set-nou-u-sis. Si és que no falla.-
-Com una escopeta de fira, Ramon-
-Bueno, què, que cansa això d´estar fent la mona amb el paperet. Bernat, l´experiment no funciona.-
Es queden mirant el paper una estona, mentre el Jóse sembla que torna adormir-se, les mans a les butxaques.Mentrestant, se sent l´automàtic de la porta, el soroll de quan algú ha pitjat la combinació correcte. Però, ensimismats, no el senten, tret del Jóse, acostumat per deformació professional a advertir aquesta mena de brunzits metàl.lics en qualsevol situació. El cas és que mig es desperta i gira el cap, apartant-se tres rastes de sobre els ulls.
-I què passa aquí aquest matí ?- Els altres tres es giren, a la vegada . A la porta hi ha l´Encarna, que comença a quarts de deu, les ulleres de sol aguantant-li el serrell, el bolso a l´espatlla i el correu a la mà, com cada dia de la setmana.
-I què passa aquí aquest matí ?- Els altres tres es giren, a la vegada . A la porta hi ha l´Encarna, que comença a quarts de deu, les ulleres de sol aguantant-li el serrell, el bolso a l´espatlla i el correu a la mà, com cada dia de la setmana.
-I tu com has entrat ?- pregunten el Bernat i el Ramon a l´uníson.
-Coi, per la porta, com sempre.- i assenyala la porta- Per cert, ja han arreglat l´interfon.
-I quina és la combinació ? - La pregunta és a tres veus, inmediata.
-Eh,eh, eh., tranquils. Què voleu dir, la combinació ? Que us trobeu bé ?-
-La clau secreta, dona.. La de l´interfon – diu la Domi apropant-se-li, com qui veu un àngel salvador.
-Ah, que encara no....- repara en la presència del Jóse, el qual sembla cansat de tant girar-se.
-Espereu un moment... -L´Encarna aixeca la mà i comença a fer el moviment fatídic i imaginari-
-Noooooooooooooooooooooo – la resposta és un lament greu i coral, mentre la Domi aixeca el paper davant d´ella i es posa a riure. L´Encarna no enten res.
En tot això que passa, la porta del despatx s´obre i apareix el Sr. Mestres.
-I bé, què és aquest xivarri, nois ? Ja sabeu que estem a fi de mes ? - En Ramon i en Bernat giren cua i tornen a la feina. La Domi plega el paper i també torna al seu lloc, disciplent. L´Encarna deixa el bolso a la taula mentre sembla fer càlculs mentals. El Jóse s´ho mira tot, el paper rebregat a la mà , la cara permanentment emboirada pel canutu del Bob. El Sr. Mestres es mira les rastes que mig li tapen els ulls.
-Yo sólo queria saber la clave secreta para abrir la puerta de afuera- diu ell, definitivament avorrit.
-Noooooooooooooooooooooo – la resposta és un lament greu i coral, mentre la Domi aixeca el paper davant d´ella i es posa a riure. L´Encarna no enten res.
En tot això que passa, la porta del despatx s´obre i apareix el Sr. Mestres.
-I bé, què és aquest xivarri, nois ? Ja sabeu que estem a fi de mes ? - En Ramon i en Bernat giren cua i tornen a la feina. La Domi plega el paper i també torna al seu lloc, disciplent. L´Encarna deixa el bolso a la taula mentre sembla fer càlculs mentals. El Jóse s´ho mira tot, el paper rebregat a la mà , la cara permanentment emboirada pel canutu del Bob. El Sr. Mestres es mira les rastes que mig li tapen els ulls.
-Yo sólo queria saber la clave secreta para abrir la puerta de afuera- diu ell, definitivament avorrit.
-Ah, la clau secreta. Em penso que la tinc anotada, espera...-
El Jóse aixeca el cap, esperançat. Espera, les mans a les butxaques. De dins estant, se sent la seva veu clara i forta :
-Tres- u – nou- quatre. -
I quatre mans s´aixequen sense voler al precís moment, invocant la clau secreta, mentre el Jóse torna cap a fora i el Sr. Mestres desa el full on té anotades totes les contrasenyes, i els passwords, i els pins que oblida de tard en tard ; quan els dits, per obscures raons, semblen no contestar als automatismes del cervell que els governen, i el fet de pensar-hi, fa sorgir el dubte.
I quatre mans s´aixequen sense voler al precís moment, invocant la clau secreta, mentre el Jóse torna cap a fora i el Sr. Mestres desa el full on té anotades totes les contrasenyes, i els passwords, i els pins que oblida de tard en tard ; quan els dits, per obscures raons, semblen no contestar als automatismes del cervell que els governen, i el fet de pensar-hi, fa sorgir el dubte.
Però tot això tampoc importa al xicot de la companyia de seguretat, el qual tanca la tapa de l´interfon i tecleja la clau secreta. I el brunzit sona, metàl.lic...salvador.
11 comentaris:
Molt Bo!
Aquesta escena segur que es repeteix tots els matins laborals de la vida del Jóse, d´aquí el seu desinflament (canutus a part).Sembla que el vegi, de fet crec que el conec i tot.Semblen fets en sèrie.
Sovint oblido les contrassenyes, les intercanvio, les giro...em tornen boja: l´alarma, els correus, el mòbil, els bancs, el pin, el pan i el pum que farà el meu cap qualsevol dia d´aquests. Els apunto i els deso , però llavors no trobo el paper. Haurien d´inventar alguna cosa miraculosa que servís per tot i no hi hagués necessitat d´ocupar espai cerebral, un detector d´empremptes dactilars, per exemple...o potser ja existeix...en fi.
Per la única cosa que serveix aquesta complicació és per haver-te inspirat aquesta escena tan bé.
...xerroles diumengeres les meves...
M´agraden les teves xerroles de Diumenge, A. Em fan companyia. A mi em fa gràcia quan un cop et dónen el pin i el pan i el pum et diuen allò de memoritza-les i destrueix-les, per la teva pròpia seguretat. I les apuntes i es clar, quan les necessites, no trobes mai el paper. En fi...
Que passis un bon Diumenge. I saluda el mar de part meva.
jo que sóc el desastre personificat (són anys i anys de sentir-m'ho a dir: 'neus! algun dia et descuidaràs del cap!!') recordo totes les claus i passwords i pins i codis i aquestes mandangues, en detriment és clar de tots els telèfons que abans tenia memoritzats, ara després de més de dos anys a la feina encara no em sé el número de telèfon. Ja se sap que alguns arxius s'han de borrar per poder-ne encabir d'altres.
El post és hilarant, com veure i viure l'escena, suposo, per pixar-s'hi de riure.
Jo tot just m´he après el meu telèfon mòvil. El de la feina el sé perquè és molt fàcil, però de la resta de telèfons res de res. De fet, el primer mòvil que vaig tenir se´m va quedar bloquejat el primer dia perquè vaig posar el pin tres vegades malament i no sabia que es bloquejés. Sort que tenia el pun o com se digui a mà.
La situació és més o menys real, però vaja, ja se sap que els personatges i la història sempre són ficticis, i si coincideixen amb la realitat és per pura coincidència ;)
Que passis un bon dia ( avui mig plou i fa fresqueta. Ja tocava )
Doncs, com us compliqueu la vida. Jo faig servir la mateixa contrasenya per tot, tot plegat no cal escalfar-se massa el cap ja que si et volen crakejar, hakejar o com se digui segurament ni us n'assabentareu; és clar que tota coincidencia amb la realitat és pura ficció
El mar m´ha dit que fa temps que no et veu.
(Jo el meu mòbil tampoc el sé, no em truco mai.
Macondo, si t´has de renovar el dni aviat també et donaran un pin, no et valdrà el de sempre. I mira que se´l fan complicat, intercalen lletres i números de manera que és dificilíssim trobar alguna lògica per recordar-lo)
Macondo, ara m´has espatllat bona part del rerafons filosòfic del post. I és que la realitat sempre supera la ficció.
-----------------------------------
Caram la mar, si que té memòria. Diga-li que jo també la trobo a faltar.
-----------------------------------
Doncs no fa gaire me'l vaig renovar,i de pin res de res, segueixo tenint el mateix número de sempre.
Ja veus Joan, un diumenge xerraire.
Bona nit a tothom.
(**** *** )
Molt bon relat quasi novel.la...de claus, contrasenyes i números secrets...jo no faig com macondo i tinc un munt de noms d'usuari i de contrasenyes diferents ....i no nego que de vegades n'oblido unes quantes...
A mi també em passa el mateix, Elvira.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada