R.L. Stevenson, el conegut escriptor escocès, es trobava a Wick l´estiu de 1868.El temps era de vent constant, quelcom habitual al lloc, però el jove escriptor va sorprendre´s al trobar un indret on resguardar-se del molest element. És llavors que pot disfrutar del magnífic paisatge que s´estén al seu davant, un paisatge precisament envaït pels forts vents, on el mar dibuixa núvols de tempesta, una mar enbravit d´onades crespades de blanc...una ambient que podem trobar a moltes de les seves novel.les.
Aquesta visió benevolent del món que sorgeix del fet d´estar resguardat, bé sigui a un lloc concret o bé pel fet d´estar ben abrigat, em va sorprendre Dimarts al vespre. Plovia lleugerament, i vaig sortir del cotxe per anar al caixer a treure diners. L´aigua queia plàcidament, densa però suau com si es tractés de flocs de neu, i al notar-la a la cara tot aixecant el cap, podia sentir la seva olor fresca entrant directament per les meves narius. Un sentiment que no em va quadrar quan tot baixant el cap, vaig veure un home que caminava de cara a mi per l´altre vorera mig corrents i fent cara de lluitar contra un vent que a mi em semblava inexistent.
Al sortir del caixer, però, l´aire em colpejà de cara, un aire que no havia copsat a l´entrar per la raó que el tenia d´esquena ; la pluja semblava més freda, hostil. Tot plegat suportable, però menys agradable. El fet és que al sortir del caixer, vaig retornar a la realitat que representava l´home de l´altre vorera de quan entrava, on la meva situació d´escàs privilegi em permetia veure la cara afable d´un petit tros de món en un breu instant de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada