La setmana que ve farà seixanta tres anys que va morir l´ avi.El pare en fa vuitanta-i-un. Jo en tinc trenta-nou, un més dels que tenia l´avi.El pare en tenia aleshores tretze.Era l´any 45, i en feia deu que li van diagnosticar una esclerosi múltiple. Els mateixos anys que feia que es van traslladar a viure a T.,on vivien els seus pares.
L´avi era viatjant, i ho va haver de deixar estar. Una botiga al carrer de la F. va passar a ser pràcticament el centre de la seva existència.Avui el pare em comenta que va ser darrera el taulell fins ben bé els darrers díes.
La malaltia va canviar el destí de la meva família. Probablement si no hi hagués hagut la malaltía jo no fora avui escrivint aquestes linees. Potser hi hauría algun nét d´aquell home genèticament semblant o proper a mi, o potser no hi hauria ningú. Potser hauria hagut d´anar a fer la guerra i s´hauria mort. Potser s´hauria exiliat si hagués sobreviscut, o potser hauria tornat. El que és clar és que res seria igual.
El pare va fer de viatjant tota la vida, molts anys per aquí aprop, anant a buscar llana, pentinant-la , venent-la.Després per tot el món, amb el mohair,l´angora,la seda...Jo treballo al ram de la fusta, venc melamines, reixapats, contraixapats: els fusters vénen al magatzem i parlem de fusta, de preus, de terminis d´entrega; també parlem de les nostres coses, del temps, del futbol...un cert esperit botiguer plana al meu interiror, i per allí hi veig l´esperit de l´avi. I penso que a pesar de no haver-lo conegut, els lligams del temps a través del pare,de la meva pròpia vida,els lligams dels anys, resten en la memòria i en la sang, que córre dins meu mentre miro el bastó que encara conservem a casa, un bastó ple de magulladures testimoni d´una vida, que en certa manera, és la meva també.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada