La finestra del refugi no té porticons. És una petita finestra de doble batent i quatre vidres, per on entra tota la llum que reb l´estança, moblada amb quatre lliteres dobles, d´aquelles de cuartel militar, que fan que dues persones s´hi moguin amb dificultat a l´espai reduït que hi deixen entremig.Una porta metàl.lica dóna a la cuina-menjador-sala d´estar decorada amb una rústica taula de pi ennegrida que acompanyen tres tamborets fets amb soques de pi tallades de qualsevol manera; una taula de diseny més pràctic resta al fons atracada a la paret on hi deixem el menjar i el fogonet per poder fer calent ; i un petit safareig amb una pica amb aixeta d´aigua potable, al costat de la porta d´entrada a tant humil morada, feta amb dos taulons de fusta que permeten obrir-la tant sols per la part de dalt o tota ella, detall que fa pensar que antigament la seva funció podría haver estat la d´estable o de corral.
Així instal.lats, ens preparem per anar al llit per enfilar demà el camí vers el cim del Bachemala. Som al refugi de Viadós, que resta als peus del massís del Posets, impresionant des d´aquesta vesant de migjorn, menys coneguda que la del refugi d´Estós, per on s´hi arriba des de la vall de Benasque. El refugi és ple, i no havent reservat, la família que el porta ens ha cedit la petita cabana que és a tocar de la casa principal,arreglada per un veí de Plan que cobra sis euros per fer-hi nit a qualsevol grup que es trobi com ens trobem nosaltres.
Em costa dormir. A la petita cambra hi dormim quatre persones. Jo ho faig encarat a la finestra, on a fora ja hi fa estada la nit.Sense llum elèctrica,no hi ha molt per fer, així que reposo el cap sobre l´improvisat coixí fet amb la tovallola i el forro polar tot provant de que em marxi un mal de cap persistent que ha anat a més al llarg del día. Preparat, m´he pres mitja aspirina abans de ficar-me al sac, i al cap d´una estona el son m´atrapa.
Al cap d´unes hores em desperta alguna cosa. Noto una claredat que no hi era al adormir-me.Com si algú m´il.luminés amb una llanterna de llum tènue, obro els ulls mig endormiscat. La imatge dels quatre vidres del finestrall reduit deixa entrar una blancor platejada que dibuixa una lluna que em mira indiscreta en la negre nit de fora. Em quedo mig emboirat, respirant l´aire fred dins de la cambra, en un ambient suspens d´estrany esperit; el silenci del món apagat ( tret d´algun ronc d´algú profundament adormit ) que algú em vol mostrar breument : la sensació fugissera de la lluna movent-se ràpidament en l´arc del firmament diminut que tinc la possibilitat de veure des del llit estant; una caiguda accelaradament marcada per possibles intermitències de vigília endormiscada; i així finalment, un adéu perceptible, un darrer reflex del miratge, el just però, per enrecordar-me dels ulls d´una dona, uns ulls que fa anys que no hi pensava. Uns ulls de quan mirava més sovint... la llum de la lluna.
Per curiositat, miro si hi havia lluna aquella nit de Juny. I efectivament, era plena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada