El Daniel sempre ha pensat que Sílvia és sinònim de dona rossa i d´ulls blaus.La Sílvia ho corrobora amb els seus llargs cabells que ell mira, distret mentre ella li explica la distribució dels mobles de l´habitació marcada al plànol com a dormitori principal.L´ample llit està colorejat amb un color verd- blau, una mena de to semblant als seus ulls, però que el paper no aconsegueix reflectir en la textura sabonosa de les seves pupil.les,de intensa blavor àmpliament irisada en el breu moment que aixeca la vista del plànol ple de linees rectes i cotes precisamnet acurades.
El Daniel ja no es posa nerviós com els primers cops que va haver de treballar amb ella.Sobretot després de veure, un dia per casualitat quan obria el moneder,, una foto on hi apareix un home somrient amb una nena als braços, ben igual a ella. Ha après a no perdre el fil de la conversa plena de tecnicismes, tant habituals com habitual és la manera de mirar-la a escasament vint centímetres sense que li tremoli la mà o es quedi mut incapaç d´articular paraula per una incapacitat de raonar al trobar-se davant del seu rostre.
Mentre anota les mides que li va dictant sent la seva veu fonda, de matís greu. El perfum es deixa notar qüasi imperceptible.El Daniel dibuixa l´estructura del vestidor, a mà alçada i amb els traços segurs i monòtons de sempre.La Sílvia assenteix, seriosa. No sap somriure, i quan ho intenta, sols aconsegueix quelcom forçat, més proper a la ganyota. A ell li agrada aquell intent de somriure que tant poques vegades insinua, com tambés li agraden les seves mans, de dits llargs que desplega sobre el plànol com si es tractés d´una partitura, on la música parteix dels llargs silencis que sorgeixen quan ella marxa, quan el perfum subtil encara ronda la taula, quan es mira el plànol fred i blanc d´una vivenda orfe de vida.
El Daniel ja no es posa nerviós com els primers cops que va haver de treballar amb ella.Sobretot després de veure, un dia per casualitat quan obria el moneder,, una foto on hi apareix un home somrient amb una nena als braços, ben igual a ella. Ha après a no perdre el fil de la conversa plena de tecnicismes, tant habituals com habitual és la manera de mirar-la a escasament vint centímetres sense que li tremoli la mà o es quedi mut incapaç d´articular paraula per una incapacitat de raonar al trobar-se davant del seu rostre.
Mentre anota les mides que li va dictant sent la seva veu fonda, de matís greu. El perfum es deixa notar qüasi imperceptible.El Daniel dibuixa l´estructura del vestidor, a mà alçada i amb els traços segurs i monòtons de sempre.La Sílvia assenteix, seriosa. No sap somriure, i quan ho intenta, sols aconsegueix quelcom forçat, més proper a la ganyota. A ell li agrada aquell intent de somriure que tant poques vegades insinua, com tambés li agraden les seves mans, de dits llargs que desplega sobre el plànol com si es tractés d´una partitura, on la música parteix dels llargs silencis que sorgeixen quan ella marxa, quan el perfum subtil encara ronda la taula, quan es mira el plànol fred i blanc d´una vivenda orfe de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada