Capaltard la lluna ha fet acte de presència sobre la ja tènue blavor del cel d´Sfax, a Tunísia. Sota d´ella la llarga muralla que enbolcalla la medina reb els darrers raigs de sol d´un altre día sorprenentment suau de temperatura que ens descobreix una quietud, un aire protector que convida a relaxar els sentits i deixar-se emportar per la suau brisa que recorre el camí al voltant d´aquella.
Un home seu a l´ampli passamans d´una escala de pedra que s´endinsa enmig de la muralla, les cames mortes, les mans descansant juntes enmig d´aquelles, la mirada perduda en cap lloc en concret, fixe endavant,en direcció a occident. La pedra es deixa veure a las cantonades de les amplies torres que uneixen les llargues parets adobades de color sorra, i la gent, com els cotxes que circulen a la nostra dreta, semblen tenir pressa per entrar a la medina, ben bé com si haguessin de tancar les grans portes com antigament es feia al fer-se fosc.
Llavors veig l´home que parla als ocells. És dempeus al mig d´un dels jardins descuidats, ple d´herba alta i verda que separa la fortificació del passeig adoquinat. De pell bruna, camisa crema mig arremengada als braços que resten caiguts a la seva esquena, el cap movent-se pausadament en un gir de no més de quaranta-cinc graus cap endavant, sembla olorar l´invisible element, en una solitud d´estramys límits, que és aquella que queda a la vista de tothom menys del propi interessat, absort en una contemplació que a primera ullada sembla la d´un home inofensiu, però que no hi toca gaire.
Fixant-m´hi més però, descobreixo que hi ha un grup d´ocells que semblen donar voltes a l´entorn d´ell. Em ve al cap l´enrenou eixordidor d´aquests, al voltant d´un dels arbres que hi ha al passeig per on hem passat abans. Els d´ara però, potser perquè són menys, fan menys soroll, però piulen igualment. Els llavis de l´home es mouen i el seu rostre, plàcid com el d´un sommiador, es manté aliè al món que l´envolta.
D´esquena a ell, l´home assegut al passamans sembla la seva antítesi, com si veiés el món abatut per una realitat que el domina i l´aixafa. Contemplant aquesta doble imatge em ve al cap un dels contes de Kahlil Gibran , on un dels personatges, identificat com un home realista, es troba d´esquenes al mar, i se l´escolta a través del murmuri d´un cargol marí mentre diu: “Això és la mar.És la profunda mar.És l´extensa i poderosa mar.”
Poesía àrab, penso mentre m´apresso a entrar a la medina... no fos cas que em quedi fora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada