Als camps Elisis, un pot jugar amb l´esvelta figura de la torre Eiffel.Des d´una certa distància, els dos dits enfront dels ulls fan reduir l´alçada de la torre a la que tenen els simples souvenir que la reprodueixen, i deixant anar una mica la imaginació, la podría aixecar, fer-la volar a l´aire i, després de jugar una estona amb ella, tornar-la obedient al seu lloc, perquè els atrafegats turistes pugin les seves escales per conquerir aquest símbol de la capital parisina.
Aquest joc de distàncies, que aviat aprenem de petits, que tant agrada per aquesta enganyosa sensació de domini de l´espai, m´atrapa quan sóc dalt d´algun turó des d´on es veu el poble. Casa meva és allí, diminuta al revol que fa la riera, i l´atrapo entre els dos dits. Ampliant una mica la distància i apropant la mà als meus ulls arreplego tot el poble,i si vogués, la comarca, fins al mar, que es vislumbra a l´horitzó, rera Collserola.
El joc porta a la metàfora, quan som més grans. I un es pregunta perquè sovint ens preocupem tant del que sura a la nostra vida ordinària, si amb un simple joc de dits ho reduim al no- res.
Com una nina rusa, però, em puc immaginar el que viatja en avió i arreplega entre dos dits aquest tros de terra que és Catalunya, amb mi a dins i tot.I més enllà, l´astronauta que resta a l´estació espacial, mirant l´esfera blava de la terra, jugant a dominar-la, com un infant, entre els dits de la seva mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada