Hotel

Estirat al llit de l´Hotel C. de Toulouse, en un fred matí de Dissabte Sant; havent passat una nit de calfreds constants; la gola rogallosa; la tos, seca, intermitent; el son, imprecís, irreal; la persiana, mig apujada,i els meus ulls albirant mig clucs el vidre mig entelat en una mitja foscor. Els sons es confonen :sembla que algú s´estigui dutxant a la dutxa de l´habitació,encara que potser és una nova ràfega de vent que porta una cortina d´aigua passatgera,freda molt freda...; les passes d´algú que passen per sobre meu; una veu em murmura a cau d´orella...quelcom en francès, i una altre veu, aquesta de dona, que contesta; i després ambdues que s´allunyen rera un cop de porta. Algú que entra: Ei, que marxem, si necessites algo...No patiu,no patiu. Vale, garçon , recupera´t. Passem més tard.Adéu, adéu, que vagi bé.

Intermitències matutines. Com l´estossegada que noto que em ve, que sona provinent de cavernes cavernoses, profundament cavernoses, i que deixen tels d´obscurs colors als cleenex hàbilment guardats sota el coixí...torno a dormir-me, en un cansament fatigós, de humil i humà sentiment.

No sé l´hora que és,però després de meditar-ho una bona estona,mig m´aixeco. El mirall de la porta em torna el reflex de la malaltía a la pal.lidesa del rostre : els ulls apagats, la barba de dos díes; els cabells, alliberats per vents inexistents; els llavis secs, i les narius enrogides. El pijama dóna una mica de dignitat al cos que s´aixeca i es mou com el d´un presoner emmanillat de mans i peus mentre s´apropa a la taula que ocupa el frontal de l´habitació, sota el vidre. Hi ha un trasto per escalfar aigua, uns sobres amb cafè, sucre i manzanilla. I galetes i xocolata que m´han deixat els meus bons amics, a més d´aigua.Sèc, després de recollir el jersei de llana i posar-me´l, i em prenc la infusió ben calenta, la mirada fixa al tou de gespa moll, al cel gris, al ciment de l´escala que porta al pis de dalt. Podría protagonitzar algun anunci per la cara que dec fer tot bevent aquest reconstituent. Inclús deixo anar algun sospir el qual si fos sentit per qualsevol veí que hi hagués rera aquestes parets de paper de fumar, podría pensar-se ves a saber què. Però en aquesta vida tot es refreda, i al cap de una estona torno a l´escalfor del llit.

Miro d´escoltar música, però l´MP3 no té pietat i a les primeres de canvi acaba la batería a mig Impossible Germany dels Wilco, just quan comença la part elèctrica. No puc carregar.Impossible, penso (je,je,je). Els bons amics han agafat el cotxe.Torno al silenci i a la mitja fosca, als quadres més o menys coloristes de les parets, al blanc nuclear desl cobrellits, al punt vermell de l´standby de la tele. La tele,no,no, de moment no. Millor dormo una mica més, que tinc son.