Li deien "el malacara" i com qüasi bé sempre, el sobrenom li esqueia prou: una tofa de cabells rinxolats enmarcàven uns ulls petits inquiets,d´intenses pupil.les esbojarrades que et miraven neguitoses.El nas li baixava afilat cap una boca ganyotosa suspesa sobre una àmplia mandíbula de dents petites però afilades, que ensenyava amb freqüència contreta,com contret era el seu rostre cada cop que s´adreçava a algú.La impresió inmediata al veure aquella faç era quelcom surrealista,com de trencaclosques mal acabat,on les peces decididament no acabaven d´encaixar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada