L´home seu al sofà oreller , mig adormit davant del televisor que va desgranant una vella pel.lícula en blanc i negre. Les darreres llums del dia cauen sobre els seus ulls cansats, traspassant els vidres de l´alta balconada del modest pis que habita; la persiana de fusta és enrotllada encara fins dalt, amb el cordill agafat al ganxo del batent fent un llaç l´ombra del qual li cau sinistra sobre el coll, el qual resta mig tapat pel vell batí de seda que cobreix el cos arrugat fins a les velles sabatilles de cuir, llustroses però de soles cansades.
El sol fa que li plorin els ulls, de per si aigualits, tèrbols de temps passats. S´aixeca per baixar la persiana, tot obrint el balcó.El so de la ciutat entra confós per l´audifon; l´aire de la tarda-nit és lleuger, de tardor primarenca.Torna a seure tot eixugant-se la llagrimeta.Es fixa en la pantalla : els rostres de la Katherine Hepburn, el Cary Grant i el James Stewart es mostren familiars, en una escena que potser ha vist vint vegades. Són dins una gran habitació de la mansió on viu ella. En Cary Grant discuteix amb ella, mentre el James Stewart s´ho mira amb cara d´estar per una altre cosa.
L´home gran sembla haver-se oblidat del desassossec que l´envaeix cada cop que es fa fosc, quan abaixa la persiana, d´un temps ençà. La pel.lícula sembla complir la seva funció d´entreteniment, però un so persistent, que fa estona que dura, sembla despertar-lo de la momentània pau en què es troba. És un so monòton, intermitent, que tard o d´hora acaba per fer-se notar. Tant és així que tot remugant, l´home gran i solitari s´aixeca mentre pitja el “pause” del comandament a distància. Ara, el Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart queden tots tres en un primer pla amb una expressió d´expectació, i semblen escoltar quelcom rera una porta de doble batent, blanca com els seus rostres de cel.luloide.
L´home gran, més sol que mai, es dirigeix a la porta blanca de doble batent rera la qual sembla venir el soroll. L´obre. L´estança és mig fosca, però s´hi mou bé. Gira al voltant de l´ample llit de matrimoni, i amb la mà agafa el despertador de la tauleta de nit. És un model ja un pèl antic, baix i rectangular,de color vermell. Les agulles marquen l´hora amb un verd fluorescent, mentre l´aparell tremola pel soroll que surt apagat i somort dels seus engranatges “made in Japan”, que potser per la llunyania del seu creador acaben morint per si sols, sense necessitat d´enretirar el botó de la posició d´”on” a la d´”off”.
De totes maneres ho fa, i el deixa altre cop sobre la tauleta. Gira cua per sortir del dormitori.Els passos són cansats, mig arrossega les sabatilles per les fredes rajoles del terra.Surt, i amb parsimònia tanca les dues portes, per tornar al sofà. Els actors continuen en la mateixa actitud d´espera.
Pitja el “Play”, i segueix la pel.lícula : en Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart semblen respirar alleugits, i somriuren a l´home gran i solitari , que s´adorm plàcidament, tal i com ho fa d´un temps ençà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada