Les campanyes de publicitat renoven els amplis cartells que es veuen en tanques a les entrades de les ciutats, als polígons industrials o a prop de nusos viaris i grans avingudes, tots ells estratègicament situats. Ara, a la primavera, entre dies de pluja i cels trencats de núvols foscos, de ruixats intermitents i de l´esclat del groc de la ginesta al llarg de la riera, em trobo cada día sota la mirada d´uns ulls nous : els d´una noia de pell morena, de cabell d´atzabeja, d´ulls d´una insinuositat a joc amb un cos sinuós mig ajagut vestit amb una combinació d´un color convenientment escollit, fosc, sense ser negre del tot, que desvetlla l´interès inevitable del qui l´observa. Tot plegat dins un fons blanc que li dóna a la fotografia un contrapunt neutre, com d´una inmaculada buidor on resalten encara més la calidesa de les corbes femenines. El nom de la marca anunciant a la part de dalt, no gaire gran, sembla no voler destorbar el poder suggestiu de la imatge en el seu conjunt, i de manera especialment insistent, els ulls de la noia, que semblen seguir-me des de tots els angles.
A la llum del día, la fotografia intimida i atrau al mateix temps, potser pel tamany d´algunes de les valles, potser per la seva repetició; el cas, però, és que aquesta noia sobta dins la seva intimitat que vol mostrar-nos en la grisosa i pública realitat dels carrers; tant natural i descarada al mateix temps.
Però a vegades no és així. Aquesta percepció va canviar quan vaig ensopegar amb ella ( amb la valla exactament igual a la descrita més amunt, és clar) un dia al vespre, ja tard. Ella és al darrera del darrer carrer de la ciutat, a la darrera de les cantonades; darrera seu, camp i foscor. Davant, naus industrials amb l´asfalt del pis mig aixecat, confonent-se amb la pols ; l´enllumenat públic, d´un trist carbassa que el mig plugim que cau entristeix la seva existència.Allí, els fars del cotxe reflexen altre cop la imatge abans vista. El poderd´aquesta però , ja no és tal . La solitud del paratge, la meva pròpia solitud dins del cotxe, dins la nit amb la seva penombra trista de pluja, fa el seu efecte. En l´interval de temps que el cotxe la il.lumina detecto una mirada, potser la meva, despullada de insinuacions i mentides.També podria ser la seva, penso al breu moment en què em fixo com, fugissera, una gota d´aigua s´escapa per la seva galta tot marcant una ratlla més fosca en la seva pell bruna; i un tros de paper, que es comença a doblegar sobre la marca rosada que la patrocina, en un dels extrems de la valla... al llindar de la ciutat, allí on el món de l´home sembla acabar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada