De fora, més aprop

(...)
"Tot el que estimes et caldrà deixar;
i aquesta és de les fletxes la primera
que de l´arc de l´exili es desprendrà.

Tu tastaràs quin gust de sal t´espera
en el pa d´altri,i com és mal camí
pujar i baixar l´escala forastera.

I allò que amb més dolor et farà ajupir
serà la baixa i negra companyia
que, dins l´avenc, hauràs de compartir;"
(...)

Dante Alighieri.-cant XVIII Paradís,de “La Divina Comèdia”

En Mustafà està content, perquè treballa, s´ha nacionalitzat i espera el seu tercer fill, després de més de deu anys vivint allunyat de la seva dona i els seus dos fills. El Mustafà comença a cantar, mentre ajuda a apilar les peces de fusta sobre el palet al seu company de feina, el Lorenzo. El cant sembla anar al ritme dels seus braços i té una cadència a joc amb la feina. El rostre de pell negríssima resta plàcid, mig absent del fred del magatzem, d´intensa olor de fusta acabada de tallar. El Mustafà, cantant en la llengua del seu avi, ens apropa a la seva antiga llar, i el seu rostre va deixant enrera els versos del Dant, dia dia, any rera any.