Dues bicicletes

- Cada tres o cuatro días venía al taller y limpiaba las bicicletas.Ya hacía tiempo que no las podía utilizar, pero el hombre les pasaba el trapo con el abrillantador de metal, repasaba el cambio de marchas, engrasaba la cadena y las volvía a colgar de los ganchos en la pared de atrás, donde no molestaban.-

Qui parla així és el Paco, un dels seus dos fills. Les ulleres, d´aquestes que s´enfosqueixen segons la intensitat de la llum del sol, segueixen mostrant els ulls de parpelles mig adormides, una mirada sommorta que el caracteritza, com la perilla que llueix des que el conec, fa ja força temps. La veu, però, té un matís més trencadís, encara que prou ferma per les circumstàncies que va desgranant pausadament.

-(...) casi noventa años. Tenía un poco de todo : un inicio de Alzheimer, lo habían operado del corazón, problemas de páncreas.Ah, y también era diabético. Y murió, ya ves, cayéndose al suelo: se le partió el cráneo. Ya le había pasado otras veces eso de caerse, pero que íbamos a hacer nosotros si el hombre quería salir. Se le iba la cabeza y perdía el equilibrio. Pero siempre era cerca de casa. Y nos llamaba alguna vecina y nos avisaba.(...).

La conversa segueix, però em passen una trucada i ja no estic al cas.

-(...) Y que lo digas.No somos nadie. Bueno, hasta luego-.

El Paco marxa i fa cap al taller. Al arribar-hi es fixa en les dues bicicletes penjades. Ja tenen una mica de pols. En despenja una i la gira del revés, com feia el seu pare. Tot col.locant-la sobre la taula, obre un dels calaixos del vell banc de treball i en treu un drap , l´abrillantador i el pot de "Tresenuno" que sap que són allí. Seguidament, inicia amb cura la tasca de netejar-la, i mentre ho fa, mira de recordar els passos que seguia el seu pare.

Potser és per això que encara les netejava. I potser-qui sap també perquè-, quan el seu germà petit s´hi apropa i despenjant-ne l´altra li diu:

-Este Sábado cerramos y nos vamos de paseo-.