Cabres

Les cabres em barren el pas. Travessen l´asfalt del polígon sense massa pressa, encara que el gos d´atura- negre i d´alçada mitjana- les va espavilant movent-se ràpidament al seu vol.Tot i així, el ramat no és massa gran, per la qual cosa no hi ha massa feina a fer. El pastor es manté de cara a mi, tranquil, a l´altre banda del carrer, controlant pacientment la maniobra. Jo aturo el cotxe a uns metres de les bèsties, que no es mostren massa interessades en l´automòvil. Els cossos mostren un costellam marcat sota la pell dura i seca que s´eixampla en panxes que cauen com bótes de vi mig plenes; els morros llargs, motejats en combinació de blanc i marró, en alguns casos de negre; els ulls opacs i sortits; el caminar lent d´unes cames seques i ossudes, de peülles poc ensinistrades, fetes per la terra dels camps, i no pas pels paviments urbans. La cabra sempre m´ha semblat un ésser amb pinta d´afamat, que contràriament a l´ovella, més plena i proporcionada , no sembla tenir pas pressa per menjar tot el que troba, com aquella, el cap sempre ajupit. El posat és el d´un resistent a les exigüitats de la natura, sobri i lleugerament altiu, que examina el món com si no n´esperés masses alegríes. És per això que em recorda al camell, amb aquest aire d´indiferència i falsa passivitat que otorguen els espais desèrtics als seus habitants més coneguts.

El pastor, per la seva part, és inevitablement gran, com qüasi tots amb els que topo de tant en tant, cada cop menys. Diuen que l´ofici es perd, i segurament té que ser així, donats els nous temps , de novetat cada cop més curta. Què pot oferir un ramat de cabres al qui se´n cuida avui en dia? Jo no ho faria pas, encara que pogui tenir el seu encant, si t´agraden els matins freds com aquest, amb el so sord dels “cencerros” (que essent dins el cotxe, em sembla que provenen d´una altre galàxia dins les rutines diàries) permanentment a l´oïda, la companyia fidel del gos, els menjars frugals al mig del camp i la pau que pot donar la soledat, si un hi està avesat.

Miro el rellotge, mentre les darreres cabres creuen. El pastor travessa el darrer, el sarró a l´esquena i el lloctinent atent a noves ordres. Em somriu i em saluda amb la mà, com si fes molt de temps que no topa amb ningú, encara que potser ho fa perquè he esperat obedient el pas de tant llegendària tropa, com si l´home sabés de la preciositat del temps a ciutat,i el fet que unes quantes cabres l´estiguin fent malbaratar a algú com jo.

.

Així els veig allunyant-se xino-xano, sense pressa, i jo m´ho miro com si fos el darrer cop. I arrenco amb un cert sentiment de resignació, carrer avall, en direcció contrària a la seva.