Però serà bo tornar, com és bo anar-se´n, com és bo viure una mica diferent la vida.
Espero, gent, que descanseu.
Fins ara,
Un que se´n va.
Avui he vist un molinet de colors que l´aire del migdia feia bufar, un molinet lligat a la barana d´un balcó blanc ; i unes tires de cinta marró que voleiaven com serpentines al seu costat. El balcó dóna a un petit passatge estret on qüasi sempre hi bufa l´aire ; el balcó pertany a una vivenda arreglada sobre una vella edificació que mostra voltes de totxana al descobert sobre un pati del darrera entapiat, per on sobresurten les fulles d´un nesprer. Sempre que hi passo em fa pensar en una vella bòvila.
Avui he copsat la tranquilitat, el silenci i la solitud dels carrers de la ciutat. He vist un cotxe familiar amb la baca carregada i un petit remolc que traquetejava carrer avall. Avui he menjat meló per postres.
Avui m´he agajut en una tombona, llegint un llibret sobre un viatge a Sardenya; he estirat les cames i he notat l´aire fresc assecant la suor de sota els genolls. M´he donat una plantofada al coll allunyant mosques. Quan mirava de tancar els ulls, els plàtans del carrer em recordaven que eren verds i esplendorosos. I les lluques em mostraven els seus fruits pansits i enterenyinats, mentre una sargantana creuava la tarda.
Avui és suspensió i mandra volguda; avui he anat descalç. Al relentí, al dolce farniente : l´estiu ha trigat, però tot arriba sense presses, i tinc la sensació de ser l´últim a adonar-se´n.
Avui he encetat un llibre de poesia. Les primeres estrofes fan així :
“Cuando se hallaba el mundo a punto
de que el prodigio sucediese.
Cuando las horas esperaban
Que unas manos las exprimiesen.
Cuando las ramas opulentas
Daban su sombra a nuestras frentes.”
Avui, per mi, és el primer dia. I els geranis, han tornat a florir per dir-m´ho.
"Planets", Teenage Fanclub (del recopilatori "Four Thousand Seven Hundred and Sixty-Six Seconds", 2002 )
Al balcó s´hi arriba al darrer tram en una llarga diagonal dibuixada a la roca i la vista es desplega just quan l´alçada pròpia dels ulls franquejen la paret a mesura que s´hi puja, com si es tractés d´una escala que dóna accés al capdemunt d´una muralla. El secret és ben guardat, i és un privilegi descobrir la terrassa des d´on s´alça la cara nord del Mont Perdut, la seva impressionant gelera i el pic del Cilindro al costat. A baix, la vall de Pineta des d´on hem vingut. Sembla impossible que en unes poques hores haguem fet tant desnivell.
"Give a little bit", Roger Hodgson,( Supertramp, del disc "Even in the quietest moments...",1977).
Here we go again...