" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


23/7/09

Intermezzo : Heartbreak Hotel


Irkutsk ( Sibèria )

Mira d´alçar els canells, però aquests empal.lideixen al vol de les corretges que els subjecten. Els dits es cargolen com si patissin artrosi i retornen als braços metàl.lics de la cadira on és assegut. Fa poc que s´ha despertat, i la primera visió de la camisa ensangonada li fa venir basques, mentre un intens dolor li tenalla el rostre. El primer pensament és pel lloc on es troba, i un primer cop d´ull a l´instrumental dipositat a la tauleta metàl.lica que té a tocar li provoca un calfred a tot el cos, mentre un segon pensament, aquest més turbi, sembla transpirar en la pell del front on neixen un cúmul de perles sudoroses a punt de regalimar sobre el rostre que guaita l´estança.

Hi ha un finestrall davant seu, de vidres glaçats, que s´aguanta precàriament sobre un empostissat de fusta on la pintura s´alça seca en els trossos on la humitat és més evident. A l´extrem, la porta. A l´esquerra una paret buida i marronosa on es filtra l´aigua del sostre fins al sòcol pintat de negre. Només un retrat d´en Gorvaxov hi malviu penjat dels temps de la Perestroika, on les conegudes taques del cap de l´ex - primer ministre semblen anar a joc amb les pròpies de la paret, mentre el seu somriure benèvol juga en la ment del pobre reu, que amb el cap girat, se´l mira implorant clemència.

Però no és un bon moment per la clemència. Ell és culpable, i per més que vulgui donar-li la culpa a aquella dona, res sustraurà aquesta culpa al judici implacable de la natura. Atenuants no en té, perquè un canvi de circumstàncies previstes no s´ha de considerar un atenuant, i menys una excusa. Que anés a sopar amb aquella dona espaterrant en comptes del delegat provincial ( aquest es trobava en coma etíl.lic i es va decidir a darrera hora enviar a la subdelegada,una rossa escandalosa de nom Natâlia Pitronevyana, ) no tenia res a veure amb els fets esgarrifosos que es van esdevenir a l´hora de menjar els postres. Que ell no menjés mai postres, tampoc l´excusava que aquella nit ho hagués fet per pròpia voluntat, encara que fossin la sinuositat de les corbes d´ella mentre li somreia falagerament el que el va convènçer finalment de demanar el suntuós “Grande Glaçé : l´Octubre Roig”, una reproducció del famós submarí fet de gelat de nata i llimona, regat amb un xarop de grosella que davallava amb golafreria de proa a popa sense cap mena de pudor.

Tot un detall, donar gelat a Sibèria per postres, que pensa cínicament mentre s´obre la porta. Una dona apareix, i no és precisament la Natiuxka. Va amb bata blanca, i els seus braços fan pensar en una ex-campiona de llançament de javalina. Rera seu apareixen dos homes més, xerrant animadament : un, també amb bata blanca, desgastada, acolorida sinistrament amb un to marronós tirant a vermell allí on les mans semblen arrambar-se més, prop de les butxaques i els botons; l´altre amb uniforme reglamentari de la policia local,sobresortint del seu cap una gorra amb forma de plat on hi podria descansar sense patiments el famós submarí. La dona se li apropa i l´amplitud de les seves espatlles li tapa la visió d´aquells, que semblen ara discutir alguna cosa. No es fixa en la xeringa fins que la té clavada just a sota la barbeta, i de seguida nota el líquid dins el corrent sanguini, i una intensa amargor li empastifa la boca. Mica en mica es va marejant i els records inmediats semblen instal.lar-se al cervell com un mecanisme de defensa davant del panorama que l´envolta. Recorda la Natiuxka llepant la grosella del seu “Octubre Roig”, els seus llavis xuclant la cirereta mentre riu i l´anima a seguir-la en la vella tradició local de menjar-se el gelat sense cullera. La Natiuxka, a més, parla un català amb aquell accent de Mata-Hari que li recorda aquella peli de la Garbo, la Ninotxka. Aquest fet tant innusual li provoca una reacció curiosa , quelcom que no hauria fet mai, potser atenuat pel beneplàcit del vodka acumulat ( i és que l´aigua no se la beuen, aquí, i menys al pic de l´hivern ) . El cas, però, és que tira el cap enrera i obrint la boca desmesuradament, tot mirant de reüll l´escot de la mossa, la deixa caure tota ella sobre el casc de l´insígne Nautilus rus.

Ara ja no sap on és. Les imatges són borroses i nota un fil de saliva que li cau per la comisura dels llavis. Se sent una cançó que sona d´un radiocasset que manipula el policia. L´home de la bata blanca té la cara vermella, i sembla fumar un caliquenyo mentre destrossa la lletra amb la seva veu rovellada i es posa uns guants de làtex. L´infermera li somriu al costat i li neteja la saliva sense control. On dimonis l´han portat ? A un soterrani de la Lubianka, potser? L´espectacle és pur esperpent. L´home de la bata dubtosa finalment s´acosta i engega un llum de peu que gira, apropa i enfoca directament a sobre la seva faç.

Tanca els ulls a punt de desmaiar-se, però abans encara té temps de sentir una fortor de tabac i alcohol dins un rostre que l´observa amb cara d´angúnia, i una veu, que li murmura,rogallosa : "Открытый индиане устье " (*)

(*) "Obri la boca" ( de l´original rus)

Aclariments ( per a qui encara li interessi)

El que no sabia és que el Nautilus rus, degut a les seves dimensions, s´aguantava sobre una base de metall, camuflada sota el gelat. El crit de la subdelegada va ser esgarrifós, el so de les dents partint-se al casc, demolidor. El millor que li podia passar en aquelles circumstàncies va ser que al front també li tocà el rebre, i tal com va picar, es va quedar el cap enfonsat dins la històrica inexpungabilitat del gran submarí, mentre la sang es barrejava amb la grosella i el maitre avisaba al conserje, esverat, i els comensals s´aixecaven tot posant-se els tovallons tapant les seves boques.

El pitjor que li podia passar en aquelles circumstàncies, emperò, és que a aquelles hores de la nit, a Irkutsk ( Sibèria ), no hi hagués ni un sol dentista amb cara i ulls per atendre el pacient. Així que avisaren al Dr. B.I., que de fet, era veterinari especialista en cavalls, el qual es negà en rodó a traslladar-se a un antre de capitalistes com era l´hotel on s´estatjava el pobre desafortunat. Per lo que van haver d´avisar a la policia perquè escortés l´ambulància cap al domicili on de tant en tant atenia en qualitat de dentista. Al veïnat ( i això no li direm al comdemnat), tothom el coneix amb el sobrenom de “El salvatge carnisser”.

I si voleu saber quina cançó completava aquest quadre escabrós, aqui us la deixo. I és que l´Elvis agrada, fins i tot, als bolxevics més recalcitrants.


5 comentaris:

neus ha dit...

La caza del Octubre Rojo i Ninotxka... com em van agradar!!!

Quina angoixa que m'ha agafat llegint-te!

PS ha dit...

A mi m´ha fet riure, és com si ho estigués mirant pel forat de l´ull de bou del submarí.
Això li ha passat per voler menjar postres quan no s´hi està acostumat, i a més sense cullera, a la siberiana.
Pobre Natiuxka, amb quines se n´ha de veure! El proper sopar que es posi un jersei de coll alt.

Za vashe zdorovye

Estranger ha dit...

A mi també, Elur. Ninotxka i les del Lubitsch, com "To be or not to be". I les del Wilder? Com diuen els grans, ja no es fan comèdies com aquestes.

Estranger ha dit...

Xin-xin, A.

neus ha dit...

Wilder i Jack Lemon... una combinació impagable!
I les del Cukor... i tantes!
El cinema d'abans era més senzill i molt millor.

Bon cap de setmana!!