Avui

Avui he vist un molinet de colors que l´aire del migdia feia bufar, un molinet lligat a la barana d´un balcó blanc ; i unes tires de cinta marró que voleiaven com serpentines al seu costat. El balcó dóna a un petit passatge estret on qüasi sempre hi bufa l´aire ; el balcó pertany a una vivenda arreglada sobre una vella edificació que mostra voltes de totxana al descobert sobre un pati del darrera entapiat, per on sobresurten les fulles d´un nesprer. Sempre que hi passo em fa pensar en una vella bòvila.

Avui he copsat la tranquilitat, el silenci i la solitud dels carrers de la ciutat. He vist un cotxe familiar amb la baca carregada i un petit remolc que traquetejava carrer avall. Avui he menjat meló per postres.

Avui m´he agajut en una tombona, llegint un llibret sobre un viatge a Sardenya; he estirat les cames i he notat l´aire fresc assecant la suor de sota els genolls. M´he donat una plantofada al coll allunyant mosques. Quan mirava de tancar els ulls, els plàtans del carrer em recordaven que eren verds i esplendorosos. I les lluques em mostraven els seus fruits pansits i enterenyinats, mentre una sargantana creuava la tarda.

Avui és suspensió i mandra volguda; avui he anat descalç. Al relentí, al dolce farniente : l´estiu ha trigat, però tot arriba sense presses, i tinc la sensació de ser l´últim a adonar-se´n.

Avui he encetat un llibre de poesia. Les primeres estrofes fan així :

“Cuando se hallaba el mundo a punto
de que el prodigio sucediese.
Cuando las horas esperaban
Que unas manos las exprimiesen.
Cuando las ramas opulentas
Daban su sombra a nuestras frentes.”

Avui, per mi, és el primer dia. I els geranis, han tornat a florir per dir-m´ho.