El vent lleuger que bufa al cim de l´Astazu Occidental (3.017 mt.) accentua la sensació de vulnerabilitat que es té al fer els vuit o nou metres de cresta ampla que hi porten. La impressió ve del vessant francès, els mil sis-cents metres de caiguda lliure de la paret nord d´aquest pic que gaudeix de una de les millors panoràmiques de tot el Pirineu. Només cal treure una mica el cap per sentir l´esglai del buit. Sort n´hi ha que les roques s´alçen el suficient per protegir el pas. A banda espanyola, a més, no hi ha cap mena de perill. La vista d´aquesta vessant hauria de mostrar l´espectacle de Perdut i el Cilindre, amb el Marboré a la punta, però el dia és rúfol i els núvols tapen tota la part alta d´aquest magnífic massís.Així que no hi ha més remei que deleitar-se com si d´una àliga es tractés, de la vall de Gavarnie. No crec que mai hagi tingut una visió des de tat amunt essent de peus a terra. Em quedo embadalit, i el cansament i els dubtes pel temps del llarg del matí ( i la tornada) desapareixen i ens deixen per fixar la vista fins on arriba aquesta, al mar de núvols que envolten els cims per tot arreu.
Però també resta el gran circ que tenim el privilegi de veure des d´aqui dalt : al fons, la bretxa de Roland; al seu costat, el Casco, la torre i ja al final el Marboré...que tanca el cercle: el Circ de Gavarnie, un dels llocs més bonics del Pirineu.
El somriure no es mou de la cara. L´únic excursionista amb qui hem topat, un francès la mar d´agradable, resta dempeus sobre a roca. Penso que pot ser una bona imatge: de la muntanya, del muntanyenc i de l´esperit que s´hi respira . Quan ja l´he feta, vaig on és ell i seguim parlant. Estem just a la linea fronterera. Malgrat, però, tenir idiomes diferents, aqui dalt ens entenem a la perfecció.
4 comentaris:
Impressionant!
T'he de dir que he sentit vertígen i tot, entre la descripció que en fas i les fotos he notat l'esglai aquell que et fa perdre l'equilibri... no sé pas si podria arribar a l'altra banda de la cresta si aconseguís pujar-hi :)
Vist des d´aquí, des de la plana,
llegir com descrius el pol oposat
és enriquidor.Però també sento vertígen i aquella tremolor de cames que sembla que t´empeny a llançat-te al buit.
Tot i que les alçades m´atrauen, em temo que sóc dona de muntanya mitjana i baixa.
l'altre dia me'n vaig oblidar de dir-t'ho... la primera foto d'aquest post em va recordar un quadre de Friedrich, la vaig trobar molt encertada i em va agradar la coincidència. Després per 'àtxe' o per bé se me'n va anar el sant al cel i avui me n'he revingut :)
Ah, si que hi fa pensar.Aquest quadre representa Montserrat i l´esperit que hi trovaben els romàntics alemnays - Goethe i companyia-.Ja l´havia vist, i m´agrada.
Publica un comentari a l'entrada