Miratge

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar. Després, aprop, ben aprop, el fil musical s´enfonsa dins el rec xop al parell d´ulls foranis habitant dolls d´aigua . Curiositat de laborable, estreny ma vista breument la pell morena de Setembre. S´allunya al pas sigilós d´indi l´atzabeja al compàs cadenciós de dos moviments sota el sol fort del migdia. Vaga, enmig les pedres del camí, la lletra rera l´ombra : on hi havia amor, ara hi resta brisa.

L´avantguarda d´un ca sobre el pedregar.

Rera seu, dos ulls foranis
habitant dolls d´aigua ;
la negror s´enfonsa
entre solcs xops d´ànsies.

El fil musical, hipnòtic,
trenca més d´un silenci.
L´acompanyen pestanyes
plegant-se fugisseres.

Res més que
curiositat de laborable.
Flueix la la goja i riu,
enmig de tal miratge:

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Només perdura un instant
sense atur, sense alegria ;
sense temps per dir
ni tant sols un bon dia.

S´allunya al pas sigilós d´indi
l´atzabeja amb pas cadenciós ;
són dos moviments d´altivesa
felina i alhora humana, mundana.

Vaga enmig les pedres del camí,
la lletra rera l´ombra :
on abans hi havia amor,
ara hi resta el pes del bri d´aire :

Estreny ma vista breument
la pell morena de Setembre.

Respon la brisa, queda,
fent mola del vent ;
alberg encara avui de pols,
de miratges,de sol dur.

El foc que crema

Respira l´inici latent del dia. El primer, el darrer, el joc de la natura jugant a repetir-se, com diria Montaigne, si heu viscut un dia, ho heu viscut tot, perquè ( la natura ) ha jugat el seu joc, no coneix altre astúcia que la de tornar a començar, la distribució i variació de tots els actes de la seva comèdia s´acaba en un any.

I malgrat tot, cada dia de cada any, cada matinada, cada tros de boira, cada llum rogenca, cada to de cel, cada fulla rajada en plata, com cada alenada, és filla única de cada un de nosaltres.

Citant Petrarca, també diu l´il.lustre assagista : “ No gaire foc té el qui pot dir com crema “. I és que encara no sé quan foc crema dins un sol de matinada.

Nit d´estiu

La fumera de dues cigarretes s´enlaira en una mitja boira atrapada pels focus de llum. La gent, agrupada en petits clans, omple l´espai del pati amb la nocturnitat sobtada d´albirar la lluna entremig dels troncs impertorbables d´escorça gris dels avets ullant un tros del cel d´Osona. Entre la lluna i la bromera aturada uns segons , la negror enmarca el teló de fons de les converses apavaigades després de que el sopar hagi arribat als darrers plats ( degustacions, en diuen avui ) oferts amb la diligència dels cambrers afanyats a fer acabar les safates mig plenes del servei de catering llogat per l´ocasió. Aquests darrers moviments entre les taules improvitzades són percebuts dins l´entorn momentàniament aïllat de l´espectador llunàtic retornant a l´espai com qui el mira després de tant llarg viatge : el so uniforme i difós de les veus ja sense estridències, còmplices involuntàries de rialles serenes, mirades, creuament de cames i demés. Els rostres es podrien enmarcar un a un en aquesta breu frontera de felicitat comuna, i probablement, tots denotarien l´oblit d´aquests propis rostres al mirall dels darrers retocs abans de sortir.

Amb el darrer cop d´aire d´una nit d´estiu enmig d´una fumera recobrant el seu pes, la lletra d´una cançó em ve deletrejada  per la cosina cantant-la sota el so de l´altaveu, apropant-se amb un got de vi blanc a la mà. Somriu i parla. Aquesta, esperaré a escoltar-la, penso jo mentre retorno el meu rostre al dels altres. Segurament però, i com em passa sovint, acabaré per escoltar-la amb una mica - potser massa - de retard. Però l´escoltaré.


( i  tanmateix  , com diria la cançó, he resolt molts problemes dient aquesta paraula ).

Acústica (2)

( a tres veus )

- Els Divendres a la tarda ningú fa res, avui en dia -

- La crisis..., cada dia es como si fuera horario de verano-

- ¿ Horario de verano ? ¿ Adonde ?-

- Bien estamos en verano...y con esta calor...-

-Si, ara si, però la setmana que ve ja s´acaba l´estiu -

-¿ El qué ?-

-El verano, i ja ve la tardor -

-¿ La tardó ? ¿ Y quién es esa ? -

-El otoño, Pedro, el otoño...-

-Doncs si, la tardor, per fi. Amb aquesta es passen les millors nits de l´any, Pedro, t´ho dic jo. -

-Ah, pues si, la tardó es una buena señora pa acostarse, pero...-

(silenci )

-¿?-

-¿?-

-Que si, que uno se la pasa bien con ella, así fresquita, pero...¿y que hago yo con la otra ?-

( rialles )

-Tú sabràs, Pedrito, tú sabràs...-

A propòsit del dia d´avui

A propòsit del dia d´avui, onze de Setembre, llegia ahir, a Juan Ramon Jiménez, poeta andalús. A propòsit de dos llocs, Catalunya i  Nova York. A " Diario de un poeta " ( 1916 ) copsa el següent :

"...Está enjaulada la ciudad en las escaleras de incendio, como un mueble viajero que fuese facturado en gran velocidad de aquí al antro putlónico. A los tres días, la obsesión es un incendio total de la imaginación del que renaciera nuestra idea a cada paso, igual que el Ave fénix de la copla andaluza. El fuego es lo único que hace, por la ley, parar estas calles que andan. Su campaneo constante ahoga, ahoga, ahoga el cantar - esquilas y músicas - de la vida y de la muerte, como en un tercer estado que fuese el único y el decisivo. Fuego!. La primavera asalta las escaleras de hierro, sin pensar que la pisarán todos los días huyendo en cueros, y que los cristales rotos a hachazos herirán, cada noche, su carne tierna. (...) ".

La perspectiva d´aquest escrit del 1916 traspassat a pràcticament un segle després, dóna per reflexionar. Jo em quedo amb aquesta descripció de N.Y., com " esas calles que andan ". I en aquesta frase final, aïllada i tenebrosa. El temor al record i la venjança, com a fals remei. La venjança el trepitja cada dia i fuig  nua, cap l´Orient Mitjà.

Ningú se sent segur, ni lliure, ni satisfet, ni feliç. Onze de Setembre.

El poeta, unes pàgines abans, escriu :

En la sortija - de hierro y coral rosa -

Como la brisa, eres

del que te huele ;

vivirás tantas veces

como la muerte

Encara li dóno voltes als dos darrers versos, que no acabo d´entendre. Qui viu tantes vegades com la mort ?

Bé, alguna cosa dins meu em diu, que la resposta podria ser  un català o catalana que se´n senti ara o d´aqui mil anys ( esperem-ho ). De totes formes, Catalunya és, per a mi, dos versos qualsevols que parlin d´estima, de terra, de llengua. I de llibertat.

Acústica ( 1 )

La conversa s´escolta sempre de manera intermitent, de nit, al carrer. Gent que passa quan ja no passa ningú, algun cotxe potser, o una moto sorollosa, de soroll trencant el mig silenci nocturn que no trenquen sons amparats en la foscor, fregaments, portes tancant-se, lladrucs llunyans, algun batec d´ala, un gat enfilant-se a una reixa, un crit o una rialla, un plor de nen . Els sentits semblen agusar-se quan en realitat el que fan és adormir-se. L´oïda reb, inesperadament, fragments de vides amb veus pròpies, quotidianes, intrascendents, humanes. A vegades només es tracta de sons rera d´elles, i més enrera encara, la nit, cobrint-les i descobrint-les. Sovint, incomprensibles. Cec als rostres, només la veu amb molts matisos difícils d´explicar.

Heus aquí la primera :

( un home i una dona, per les veus, d´edat madura. La d´ell, greu i amb un deix irònic i satisfet ; la d´ella,en canvi, és de lleu insatisfacció ).

(...)

- Unes sabates glamourosessss -

- Fred ? -

- No. Mmmm...estic de conya -

-Doncs jo tinc fred. Als peus, als braços, al cos.-

(…)

Una ( segona ) línia d´ombra

“ Vas endavant, reconeixent les fites dels teus predecessors, emocionat, divertit, acceptant tant la mala sort com la bona sort – la rosa i les espines que diu la dita-, el pintoresc destí del món, que ofereix tantes possibilitats als qui en són dignes, o potser als qui tenen sort. Si, vas endavant. I el temps també va endavant...fins que, davant teu, albires una línea d´ombra que t´avisa que també caldrà deixar enrere la regió de la primera joventut”.

Joseph Conrad , de “ La línia d´ombra “ ( 1915 ) - Ed. Proa , Clàssics moderns.

Si , els llibres tenen aquestes coses, a vegades hi tornes fent un cop d´ull d´una foto a una lleixa . Vet-la aquí, la segona línia d´ombra. De la primera ja no me´n recordo massa, però passa com quan rellegeixes un llibre molts anys després d´haver-ho fet : a mesura que vas girant els fulls, els paisatges imaginaris tornen tal i com els havies pintat per primer cop, i els personatges cobren vida com si no hagués passat ni un segon del seu temps. És agradable fer-ne la prova de tant en tant, és sorprenent.

A la meva línia d´ombra ( la segona ) hi ha aparegut una petita llum. De primer, em pensava que era una taca a la pantalla, de petita que era. Però no, mirant-me altres fotografies també hi surt. Del lloc d´on prové, no ho puc assegurar, però em penso que no l´ habita ningú. He pensat que potser era algun estel caigut en una nit d´estiu, però seria un cop de sort impropi d´algú com jo. Deuria ser un caminant, però encara feia prou sol per anar engegant llums, si no fos que fos un espeleòleg, ves a saber. Prefereixo veure-la com un senyal intrigant...en la meva segona línia d´ombra.

( La llum  hi és. L´ombra, també )