“
(…) Perquè els
raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres
previsions : el cos que es descompon afeixuga l´ànima, aquesta
cabana de terra és una càrrega per a l´esperit, capaç de meditar.
Si amb prous feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa
descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç
de trobar un rastre de les coses del cel ? (...)”
del Llibre
de la Saviesa
El
que queda de l´alzina, aquest tronc de soca ample descomposant-se
amb elegància, em recorda a la Victòria de Samotràcia; o potser a
alguna resta d´agun edifici cremat o bombardejat durant alguna
guerra, un símbol per recordar temps difícils, memòries de temps
passats. Samotràcia va vèncer al rei Antíoc III, rei de Síria, fa
més de dos mil anys. Per conmemorar-la, la van vestir d´àngel amb
cos de dona. La testa, com d´altres estàtues, es va perdre. Un cos
sense esperit, una cabana de terra. Podria fer-ne un poema, com en
Forcano.
Però
no m´atreveixo,
perquè
em costa seguir els rastres de les dones.
De
l´amor,
no
en sóc un bon perdiguer.
Així
que m´agafo al tronc ressec i fort del vell cedre, petit, de copa
rodona, estrany i solitari. De sempre ha estat sota el bosc on encara
l´arbre més alt és el de la victòria, assecat un estiu de molta
calor. Aquest és ben viu, malgrat no ho sembli. I un l´agafa bé, malgrat tingui les mans petites. El cel resta molt
boirós, qüasi bé invisible, sobre els turons.
11 comentaris:
Quan he vist la foto, a primer cop d' ull m´ha semblat el fragment d'una estàtua bèl·lica d´algun país de l´est o fins i tot el braç aixecat de la Llibertat guiant al poble de Delacroix. En llegir que et recordava la Niké he girat el cap per mirar-me la petita rèplica que tinc a l'estanteria i he pensat que sí, que alguna cosa té aquest pla inclinat de la victòria alada, però el que no comparteixo és que per no tenir cap, aquest cos no tingui esperit. A mi em sembla que l'ànima se li intueix per tots els plecs del vestit i del cos. Has vist quin gest, amb la cama avançada? Has vist el melic? i el bust i les espatlles? Potser si veiéssim el cap ens distreuríem d´aquests detalls tan magnífics.
I ara torno als arbres...tens una mà molt maca.
(un atreviment més:em sembla que sé perquè a Forcano li costa seguir el rastre de les dones pel que fa a l' amor)
Bé, jo ho deia metafòricament lo del cap. Al cap hi tenim el cervell, potser és el millor lloc on encabir l´ànima. L´esperit, l´amor, suposo que es deu trobar al cor. I aquest si que es veu, com el bust, la cama i la sensualitat de la figura de la Niké.
Gràcies per lo de la mà.
Pel que fa a l´atreviment, em penso que ja sé per on vas, o potser no. No sé, no el conec, al poeta. Però t´agraiexo el fet de donar- me´l a conèixer. M´han agradat "Les estàtues sense cap ".
Ah per cert, els versos no són d´en Forcano...deia Forcano per l´Antíoc i Samotràcia i la Niké...el que volia dir era que a mi, amb les dones, em passa com a molts homes, que no les entenc massa i em perdo. -I que per molts anys, per cert -
Ara mateix m´estic liant, disculpa.
Ah, feliç diada.
Bé, suposo que ja ho havies vist, que no eren d´en Forcano.
En fi, aqui ho deixo...
Has parat una trampa i hi he caigut de ple.Jo sí que m´he embolicat.
Així que el poeta eres tu...
Les dones som tan complicades com els homes, però diferent :-) No cal que ens entenguis, només que sàpigues que funcionem a cicles i que ens pesen molt les emocions. Però vaja, hi ha de tot.
M´alegro que t´hagi agradat el poemari, a mi també.
Bona diada (tradicional per tu)
Esperem que no plogui, jo ja he vist l' ull de tramuntana entrar pel Pertús empenyent els núvols cap avall, a veure si es comporta a l´hora H.
Ah, que me n´oblidava, els motius que jo creia de´n Forcano són ben diferents dels teus, pel que he deduït del llibre.
L´amor grec, en diuen alguns.Però no voldria assegurar-ho perquè la poesia és sempre interpretable, per això atrapa d' aquesta manera.
I ara vaig a planxar l´estelada.
Bona diada1
Bona sort i Bona diada.
Mac, bona diada hagis tingut.
*********************
Gràcies, Novesflors.
A la primera foto jo encara hi podria veure un cap, recolzat al braç alçat, un cap cansat però orgullós de que el cos encara tingui la força necessària per alçar el braç. Potser és que encara em dura l'emoció d'ahir o potser és que l'energia positiva que suposa tenir a casa 3 nebots i rebre amor incondicionalment em fa veure algunes coses, qui ho sap.
La segona foto la trobo preciosa, la llum, l'equilibri entre blanc, grisos i negre, l'enfoc, l'enquadrament, una mà. Una foto per emmarcar, tot sigui dit.
I dels rastres de les dones... deu ser que no t'agraden perfumades, perquè sinó seria ben senzill ;-)
Si, també seria així la primera foto, tot i que molt positiva no és...millor els nebots i la festa d´ahir...referent a la mà, potser l´enquadrament està un pèl fallit. Pensa que ala vaig tirar a una mà ;)
I referent a les dones, bé, avui en dia els perfums són molt subtils i sovint es barregen...per confondre el rastre, és clar.
Molta salut per seguir amb tot.
Publica un comentari a l'entrada