Wilder , la Shirley i en Lemmon

Ahir vaig enganxar, esgotat per un dia amb masses coses, la part final de “El apartamento”, pel.lícula que té el do d´enganxar- m´hi sempre de fa anys, quan en algun canal perdut de la tirallonga llarga de canals – que mai s´acaben d ´acabar tots – la donen. Ara feia anys que no la veia. Era a la seva part final, de quan la Shirley McClain es pren masses somnífers i l´atabalat Jack Lemmon mira d´arreglar-ho com pot. Personatges còmics per situacions dramàtiques, sense haver d´arrencar cap llàgrima, només somriures davant de papers on l´ingenuitat es barreja amb el cinisme i l´excessiva però justa frivolitat de tot allò que envolta la famosa doble moral americana.

Sempre hi ha alguna frase que queda, com aquella on ella li diu a ell : “ Així tu ets una víctima. Al món només hi ha víctimes i aprofitats “. Un no pot deixar de comparar-se amb en Jack Lemmon, d´identificar-s´hi potser i tot en alguns moments, com quan al final de la pel.lícula, embala els trastos de la casa i troba un spaguetti enganxat encara a la raqueta de tenis que li fa d´escorredora. Com se´l mira, com l´agafa per la punta i el fa rodolar al llarg del dit, recordant el sopar frustrat pel cunyat emprenyat i segurament també, l´únic petó que ella li fa al front. L´antiheroi fet actor.

Avui pensava encara en lo bé que em va anar veure-la, en com va apareixer i em va arreglar el son de la nit passada. A l´hospital, en un box d´urgències, una dona ja gran dormia. Feia una cara cendrosa, tenia el braç dret ple de taques vermelles, els ulls tancats. Fragilitat i temporalitat, carn i ossos.¿ Alguna cosa més ? Dolor, probablement. Rictus d´una certa amargor als llavis. A la feina, una dona jove, amb un somriure, uns cabells, una figura – al meu modest entendre – moldejada per a la felicitat. Sense escarafalls, sense afegits de cap mena. Cert aire de puresa.

Sovint els rostres, les vides, no tenen la gràcia ni la desgràcia d´uns personatges com els de qualsevol pel.lícula. No són com la dona del box o la jove de la feina, que serien l´antitesi perfecte per fer-ne un petit conte o un relat. Estaria bé inventar-se una història, però si algun dia ho fes, m´agradaria farcir-lo de la fina ironia del Billy Wilder. Veient “ El apartamento” seria fàcil, però és ben sabut que el que sembla fàcil, és sempre el més difícil.

El final sempre m´ha agradat, és un final feliç sense estridències, amb un toc de dramatisme còmic. Sempre és bo acabar les partides que un comença. La llicència a un final feliç encara avui hauria de poder existir.