(...) Normalment
volen, ara encara volen, sovint en parelles; voletegen més aviat,
enredant l´aire amb aquestes joguines amples de disseny leonardià
recobertes de finíssima porpra que els meus dits, al tocar-les,
imanten barroers per tacar-les amb transparències de mort. Els meus
dits prenen possessió d´ allò sense cap definició concreta, d´allò tant genèric, sempre escàpol, fonedís del primer vent. Els meus dits, incapacitats per evitar tal desig, se´n penedeixen al
segon d´haver-ho fet. Les quatre peces del seu vestit queden
suspeses sobre el meu genoll, dues d´elles doblegades, lànguides ;
les altres dues, aixecades, encara polides pel darrer vol. Assegut,
ja sense tocar-la més – mai més – admiro les seves formes.
Natura, bella a la seva manera, bella sens dubte, després de morta. (...)
Els
camins planejen entre les ombres dels troncs gruixuts dels
pollancres, aquests arbres rabassuts de pell tosca, de tronc ampli i magnífics brancatges que fan pensar en sentinelles sobris i
inalterables d´aquest petit palau que formen una colla de camps separats per l´asfalt o la terra encarrilada de vells drets de pas, camps on l´herba
llueix encara molt verda amb el pas dels mesos després de la collita. De fet, podria semblar primavera sinó fos per alguns trossos
acabats de llaurar amb solcs molt profunds; o bé per la terra deixada en
desús, on l´estiu manté les seves relíquies daurades al pas de
les vaques, que en petits grupets, masteguen. De tornada, m´aturo i
les sento menjar, sense més so que el seu mastegar més rumiador
que mai en l´aire quiet il.luminat per les darreres llambregades d´un sol
llunyà ja amagant-se, acompanyades per la meva respiració
alentint-se després de l´esforç d´una lleugera pujada potser
massa llarga per algú poc acostumat a anar en bicicleta. El so
aïllat trenca el silenci, com el trencava l´aigua baixant pels recs
vora el camí. Enmig d´aquest petit món de pagès, atrinxerat
encara de l´altre, els sons són nítids i molt clars, a més
d´escassos. Es perceben cadascun com un petit pensament posat enmig
del no-res que és la ment deixant-se portar pel so inadvertit de la
cadena lliscant avall enmig dels vells sentinelles protegint els seus
riverians. Les ombres són molt llargues, com el fred a mesura
que s´escurçen els díes ; les llums, segades ; el pedaleig, una
flassada cobrint-les totes dues.
M´aturo
davant un casalot tancat amb pany i clau, vell, encaracarat i
altívol, amb els porticons clàssics de fusta grisa sense repintar,
les parets d´un gris mort, tot plegat lleig però molt francès. A
França els masos són forts. En canvi, i no gaire lluny d´ell, un
asfalt nou porta a una nova llar, d´arquitectura mot més baixa, mig
amagada entre els arbres; bonica, polida, moderna, amb un pati molt
gran, fet i fet un prat, d´herba mil.límetricament segada. La vivenda d´algú
acostumat a viure dins la pulcritud d´un bon pis a Perpinyà o a
Barcelona. El contrast em fa dubtar uns segons : m´imagino una
àmplia xemeneia dins el casalot, amb troncs repicant brases
trencant-se de tant en tant ; un parell d´espelmes il.luminant una
estança de sostres alts ; una cadira de respatller alt ; una copa de
vi; un gos ben gros dormint la becaïna. I pluja a fora. Per contra,
dins l´altre casa només hi puc imaginar una altre mena de solitud,
això si, acompanyada d´una tardor de tons ocres i bells, acolorits
com els d´una fotografia retocada de contrastos i brillantors.
Tracto d´imaginar-me una altre escena, i tanco els ulls. Quan els
torno a obrir, em passen pel costat dos nens corrents i al darrera,
una parella xerrant. Les seves veus i crits són també molt nítids
i malgrat tot, no existeixen. La claredat és dins l´aire que respiro, i va de dins a fora, a joc amb l´acompassament del cor. Llavors, penso que està bé que sigui
així,i agafant la bicicleta abandonada sobre el camí, segueixo.
Més enllà, algun ocell el travessa al
meu pedaleig renovat. El batec torna a ser clar, com el pas de dues
fulles caient amb mansuetud, fruit de la tremolor lleugera de la
branca sobtadament deshabitada. A la Cançó de la tristesa eterna
diuen que s´hi canta :
Que
al cel siguem ocells i compartim les ales;
que
a la terra siguem arbres entrellaçant les branques.(*)
Penso
que no ha de ser molt trista, una cançó amb aquesta lletra.Si d´eternitat es tracta, segurament ho seria la imatge de la meva
figura escolant-se i desapareixent rera les rectituds d´aquests camins, una imatge repetida des de fa segles: un punt que era algú desapareixent sense deixar cap rastre. Els camins, al acabar-se l´eternitat, resten allí, amb els seus
sentinelles quiets i poderosos. Com parents llunyans, m´agradaria
pensar que esperen de bon grat la meva tornada.
M´assec
al banc de fusta, un banc senzill de detalls rudimentaris, simples i
sempre fets per alguna raó : l´arc que en reforça les potes n´és
un bon exemple, auster, bell i efectiu, sense estridències. Rústic,
de fusta d´avet agrisat pels elements, aguanta sense problemes el
meu pes ; l´esquena, sobre la paret que dóna al carreret que és el
principal d´Estana, per on passa algun excursionista endarrererit ;
els braços, arrepenjats sobre aquella. Havent dinat, al pati de Cal
Basté, el sol escalfa la becaïna.
Un
gat de pelatge blanc i suaus tonalitats grises a joc amb el banc
s´apropa i puja felinament, sense por, per fer-me companyia.
Hospitalari, s´ajeu arrambat fent-me costat i aixeca una mica el
cap, en una breu indicació perquè els meus dits li gratin el cap
una estona. La meva posició de braç només té que fer un moviment
per acomplir tan humil desig. Com si fossim coneguts de tota la vida,
ell remuga una mica i tanca els ulls. Tot seguit, satisfet, deixa
caure el cap mentre la meva mà li bressola el llom, nèt i suau al
tacte de la tarda. A dalt, les petites finestres deixen mig sentir
les tertúlies enmig dels cafès acabats; a l´àmpit d´elles, una catifa de
geranis vermells cauen sobre l´antic pati, on regna una pau a l´ús
dels petits pobles d´alta muntanya. Tanco els ulls, sense por a les
tenebres.
Més
amunt, l´aigua del poble degota sense temps per comptar damunt les
piques allargassades que abastien els antics safareigos del poble,
ara buits de converses, remor de frecs de roba i olor a sabons de
Marsella. L´aigua reflexa el sostre d´alguna casa remodelada dins
la verdor de líquens de bassa antiga. Un teulat nou protegeix el
bell record. Al davant, el llarg campanar i l´església, amb la seva
porta tancada, el seu arc dovellat, la seva porta tancada i el detall d´uns capblancs
il.luminats sorgint de les juntes de les pedres. “ Cal que
neixin flors a cada instant...” va cantar algú amb fe un dia no tant
llunyà com sembla. Més enrera, el petit cementiri, amb quatre o cinc creus
clavades al terra voltades de verd. Sense túmuls, ni marbres, ni
noms, ni flors.
Protegint tals vestigis, la sempre imponent muralla del Cadí, tancant la migdiada
silenciosa d´un dia d´Octubre plàcid i primerencament fred, d´un
fred sense estridències, suau i melangiós als ulls tancats davant
un sol guaridor de velles promeses, pendents de fer-se realitat. Encara no, sembla dir-me algú en somnis. Encara no.
El
seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu
front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una
pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és.
Ella,
amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai
obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel
fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables
totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant
dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena
d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció
fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma
que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el
sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de
vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món,
l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un
tros de roca amb les mans a les butxaques.
Ella
es queda sense girar la vista...És ell ? Sense nom per recordar, ell marxa.
(…) El "jo" va aparèixer molt al començament a causa de la por a la mort ; l´al.liè al "jo" es va transformar en el que s´anomena el "tú". L´home era llavors encara incapaç de tenir por de si mateix, el coneixement de si no provenia més que de l´altre. Només el fet de capturar o de ser capturat, d´estar sotmès o de sotmetre, el confirmava en la seva existència. La tercera persona que no té relació directa amb el "jo" i el tú és ell. I ell no apareix sinó de forma paulatina. Més tard, he descobert que passa una altre cosa amb l´”ell” : fou l´existència d´éssers diferents el que va fer retrocedir la consciència del "jo" i del "tú". L´home ha anat oblidant mica en mica el seu jo en la lluita per la vida amb el seu proïsme i, summergit forçosament en el món infinit, ja no és més que un granet de sorra. (…)
(...)Vaig sempre a la recerca del sentit, però, en definitiva, ¿ què és el sentit ? ¿ És que potser puc evitar que els homes construeixin aquesta presa monumental mentre destrueixen la seva pròpia memòria ? No puc fer altre cosa que portar a terme indagacions sobre el meu propi jo, minúscul gra de sorra. Tant sols puc escriure un llibre sobre mi, sense ocupar-me de saber si veurà la llum. ¿ I quin sentit té escriure un llibre de més o de menys ? ¿ Es trobarà a faltar la cultura que ha estat destruida ? ¿ I té l´home tanta necessitat de cultura ? ¿ I què és la cultura ? (…)
(…) M´he creat el meu propi sistema, o més bé una lògica que respon a una espècie de relació de causa i efecte. En aquest món caòtic, els homes s´han construit sempre sistemes, lògiques, relacions de causa i efecte per afirmar-se. ¿ Per què no me´ls hauria d´inventar jo també ? Així puc refugiar-me en ells, en pau amb la meva consciència.
La meva desgràcia però, és que he desvetllat el "tú" portador de mala fortuna. En realitat "tú" no és desgraciat, sóc jo exclusivament la causa de la teva desgràcia, que neix exclusivament de l´amor que sento per mi. Aquest maleït "jo" no s´estima més que a si mateix amb bogeria (…) .
Gao Xingjian, de “ La muntanya de l´ànima “ ( 1989 )
Aquesta tarda es veu que després de la intensa tormenta com feia temps que no es veia, ha sortit un arc de Sant Martí bellíssim, mentre al cel encara tronava la tempesta. M´ho puc imaginar : el cel partit en dos, la nuvolada fosca allunyant-se, el sol adormint-se a ponent.
De nit, els llampecs seguien, i han il.luminat aquest mateix paisatge durant un breu segon. He tingut la impressió de ser com les bombetes dels flaixos de les antigues càmeres de fer fotografíes: després de fer el fet, ja no servien per a res més. Així se m´ha quedat la ment altre volta a les fosques, pensant en la memòria, el
sentit de les coses, el jo, el tú, les causes, els efectes, els
refugis...no ho he vist, però m´ho han explicat. Molt s´escriu i
molt poc es llegueix. Segurament passa com amb els trencs d´alba
que ningú mai arriba a veure, són semblants a d´altres vistos però
alhora, molt diferents : com el tú o el jo, o fent la translació
natural, l´ell o l´ella. Dins d´un mateix no tenen raó de ser,
però dins una novel.la dónen molt de joc. Existeixen però no hi
són, perquè no han estat viscuts. Viuen, a través de les paraules.
Avui
he escoltat Mozart, mentre plovia, dins el cotxe. Piano en moviment
abans d´encetar la tarda . L´home té necessitat de cultura, d´això
si que n´estic segur.
