Anònims

El seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és. 

Ella, amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món, l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un tros de roca amb les mans a les butxaques.

Ella es queda sense girar la vista...És ell ? Sense nom per recordar, ell marxa.