" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


15/10/13

Migdiada a Estana


M´assec al banc de fusta, un banc senzill de detalls rudimentaris, simples i sempre fets per alguna raó : l´arc que en reforça les potes n´és un bon exemple, auster, bell i efectiu, sense estridències. Rústic, de fusta d´avet agrisat pels elements, aguanta sense problemes el meu pes ; l´esquena, sobre la paret que dóna al carreret que és el principal d´Estana, per on passa algun excursionista endarrererit ; els braços, arrepenjats sobre aquella. Havent dinat, al pati de Cal Basté, el sol escalfa la becaïna.

Un gat de pelatge blanc i suaus tonalitats grises a joc amb el banc s´apropa i puja felinament, sense por, per fer-me companyia. Hospitalari, s´ajeu arrambat fent-me costat i aixeca una mica el cap, en una breu indicació perquè els meus dits li gratin el cap una estona. La meva posició de braç només té que fer un moviment per acomplir tan humil desig. Com si fossim coneguts de tota la vida, ell remuga una mica i tanca els ulls. Tot seguit, satisfet, deixa caure el cap mentre la meva mà li bressola el llom, nèt i suau al tacte de la tarda. A dalt, les petites finestres deixen mig sentir les tertúlies enmig dels cafès acabats; a l´àmpit d´elles, una catifa de geranis vermells cauen sobre l´antic pati, on regna una pau a l´ús dels petits pobles d´alta muntanya. Tanco els ulls, sense por a les tenebres.

Més amunt, l´aigua del poble degota sense temps per comptar damunt les piques allargassades que abastien els antics safareigos del poble, ara buits de converses, remor de frecs de roba i olor a sabons de Marsella. L´aigua reflexa el sostre d´alguna casa remodelada dins la verdor de líquens de bassa antiga. Un teulat nou protegeix el bell record. Al davant, el llarg campanar i l´església, amb la seva porta tancada, el seu arc dovellat, la seva porta tancada i el detall d´uns capblancs il.luminats sorgint de les juntes de les pedres. “ Cal que neixin flors a cada instant...” va cantar algú amb fe un dia no tant llunyà com sembla. Més enrera, el petit cementiri, amb quatre o cinc creus clavades al terra voltades de verd. Sense túmuls, ni marbres, ni noms, ni flors.

Protegint tals vestigis, la sempre imponent muralla del Cadí, tancant la migdiada silenciosa d´un dia d´Octubre plàcid i primerencament fred, d´un fred sense estridències, suau i melangiós als ulls tancats davant un sol guaridor de velles promeses, pendents de fer-se realitat. Encara no, sembla dir-me algú en somnis. Encara no.





2 comentaris:

PS ha dit...


Fa molts dies que desitjo un moment així, de pau i tranquilitat, de veure passar les coses i estar quieta sense res més per per que la pura contemplació i així formar part del quadre, com un subjecte més, com ho fa el gat, la pica del safareig, el banc o el raig de sol que il·lumina la porta. Deu fer dues setmanes que em va semblar que ho aconseguia per un moment, però va ser tan curt...que com no l´escrigui se n'anirà amb la primera pluja.

D´això...tenia entès que tu no somiaves ( o no te´n recordaves...) i ara resulta que et parlen i tot ;-)

Estranger ha dit...

No és que somiés - que si, per cert que darrerament me´n recordo i tot, no fa massa me´n vaig apuntar un de seguida que em vaig llevar -, és un petit somni de sempre que volto una mica lluny de casa, però el tinc despert. No és massa entenedor, ho sé, però a aquestes hores no sabria ser més clar. No m´aclaro...

Aprofita alguna mitjahoreta que segur que la tens, per formar pat d´algun paisatge... amb mar de fons deu ser molt fàcil.

Bona nit, descansa, feliços somnis.