Apòcrif d´en Santa ( II )

-Escolti, ei...escolti – L´home aixeca la mà des de l´altre banda del carrer. Ella, distreta encara,es para en sec  quan es disposa a creuar el carrer, i al moment mateix, un cotxe passa rabent saltant-se el semàfor en vermell, a molts pocs centímetres de la vorera on  s´ha aturat al crit d´aquella aparició que ara se la mira entre alleujat i amoïnat caminant cap a ella amb aire presurós. Esglaiada, el mira sense mirar-lo. És tard, i no hi ha ningú més. El so del motor s´esmuny enllà, i al carrer, la pau retorna sota la boira i les llums esgrogueïdes , somortes, on les passes d´ell sobre el pas de vianants són l´unic reclam que trenca el silenci pulcre, tranquil i protector altre cop instal.lat sobre els alts blocs de pisos que senyorejen la periferia de la ciutat.

Trasbalsada, respira, finalment. I ho fa a fons, mentre s´entafora les mans a les butxaques, burxada per un cop de fred sobtat. Encara no s´ha recuperat de l´ensurt. Llavors sembla fer-ho, i tentineja un instant.

-Que es troba bé ? Aquest jovent d´avui en dia...-diu ell mentre l´agafa lleugerament pel braç-

-Jovent ?-respon ella,mirant de recuperar-se.-Una banda de borrachos, eso es lo que son. Ay, Virgen del amor hermoso, que horror, me podrían haber dejado lista si no...-

L´home se la mira, divertit, mentre ella ara observa amb més atenció la seva cara de pell vermella, plena de bonhomia. Porta els pocs cabells que li queden, tots blancs, pentinats cap enrera, tapant-li el que bonament poden la seva calva brillant. Els ulls quasi bé no es veuen quan somriu, i el seu posat és d´amable interès, encorbant un cos més aviat petit i rabassut, de panxa minsa que ha viscut millors èpoques. No va gens abrigat, només una camisa sobre uns pantalons que li cauen com poden per les seves curtes cames, deixant al descobert les puntes d´unes sabates negres.

-...si no fos que m´ha salvat la vida, senyor. No sé com li puc agrair-

-Oh,oh,oh. No s´amoïni pas, ha estat un cop de sort. De l´altre banda- afegeix assenyalant la vorera d´on ha vingut- he vist com pujava aquest cotxe de llums estranyes a tota velocitat. Vostè semblava un pèl despistada.-

La seva veu és de timbre profund, de to elevat, amb un punt d´impaciència i també de certa indiferència , com si no tingués massa importància res del que diu. A la seva veu sempre l´acompanya el seu braç movent-se nerviosament, com si estigués donant corda a la seva xerrera.

Ella li somriu, al seu torn. D´expressió amoixadora, o zalamera, que diria son pare, la seva pell d´oliva així com els cabells negres , els ulls petits i brillants i un nas d´antiga jueva andalusa, li donen al seu rostre un aspecte d´eterna dona castissa, de musa de quadre on no és tant la bellesa com l´expressió corporal, equilibrant innocència i picardia natural, la que convoca l´esperit de l´amor per la vida, simple com ella mateixa. Com elles dues, pensa ell. No sap ben bé què hi fa, allí, només el fred sembla reviscolar-lo de la seva letargia. Els carrers, estranys per a ell a la llum del dia, han perdut la seva personalitat enmig de la boira, estranya en aquest país.

-Si, anava pensant en les meves coses. De fet...- es mira el rellotge – Ay, que tarde. Gira el cap carrer amunt, on fa una estona que ha desaparegut el cotxe de llums estranyes. Llavors s´enfada, arrufant les celles.

- Serán capu...- que comença a dir. Ell, àgilment, de seguida la interromp.

-Bé doncs, millor travessem, no ? - li diu. -Jo també hauria d´anar marxant.-

-Oh, és clar, que desconsiderada, disculpi, si , anem – i després de mirar bé a dreta i esquerra, travessen.

Caminen carrer avall, per la tanca que voreja l´antic camp de futbol del barri, en direcció a l´avinguda que parteix el barri en dos. Parlen. Ella camina una mica presurosa. Aquest mes li toca un horari ben galdós a la farmàcia on treballa. Està cansada, està preocupada pel seu pare. Es mira l´home preguntant-se perquè li està explicant tot això. L´acaba de conèixer, i probablement tot i anar arreglat, deu estar en alguna situació difícil : qui es passeja en mànigues de camisa una nit de Desembre per un barri emboirat i desconegut ? Perquè ella de seguida ha vist que no era de per aqui, per la manera de mirar tot el que l´envolta. A més, a la farmàcia sempre hi acaba passant tothom, el barri no és tant gran, i ella mai l´hi ha vist entrar ni sortir, ni al carrer ni a enlloc. I el seu accent...als barris com aquell l´accent pulcre de català de payés no és pas el pa que s´hi mastega. Algún pobre desgraciado al que han echado de casa o vete a saber. Debe de tener la edad de papá, algo más joven quizás...

A l´arribar a la cantonada, s´aturen. Ella té que travessar l´avinguda davant la qual han arribat. L´ampli pas de vianants, entre semàfors que van canviant de colors morts de vida, és davant tots dos. L´home perdut mira a dreta i a esquerra, sense saber massa cap on tirar.

-Bé, jo tinc que travessar, visc al carrer paral.lel a l´avinguda – que fa fent mig cercle amb el braç en direcció on ha d´anar. - En aquell moment, ell no sembla fer- li cas. Li toca el braç, adonant-se´n. Sentint la suau pressió d´ella, somriu, de pur compliment, mentre mira una façana amb algunes llums verdes i vermelles encenent-se als balcons, i alguns pares Noels diminuts simulant pujant una escala, penjats per sota. Tot això sembla fer-lo rumiar.

-No hi fa res, no hi fa res, és igual – murmura.

Ella es gira cap al què sembla parar l´atenció de l´home. Veu les llums, enmig de balconades grises. I els ninots, alguns ja bruts de pol.lució després de dos o tres anys d´us.

-N´hi ha alguns que ja han baixat per la xemeneia més d´un cop.-

-Perdoni ? - pregunta ell retirant la vista cap a ella, sortint del seu pensament.

-Els Papàs Noels, vull dir – No m´agraden massa, la veritat.

Ell aixeca la vista mirant d´identificar-los, però sembla dubtar. Ella nota una certa incomoditat, i se´n sent culpable.

-Millor que marxi, doncs. Escolti... si no sap ben bé on es troba...li podria indicar... Fa fred. - afegeix - No en té vostè ?- No sap encara què fer, l´home sembla no ser a lloc, però alhora resta tranquil, indiferent al fred,a la nit,a la ciutat.

Ell recorda la calor sufocant de fa unes hores, sota un vestit vermell.

-No, no en sóc gens, de fredolic. - Llavors se la mira, el seu rostre atent i senzill, bonic i confiat. Les faccions s´envermelleixen una mica. - De fet no sóc pas d´aqui, o almenys feia temps que no hi venia, o no hi havia vingut mai, no sé. Viatjo força, i els llocs acaben assemblant-se força. No es preocupi, que deu fer tard, de ben segur. Jo tinc on anar, de veritat. No s´amoïni.- Parla ràpid i entretallat, com excusant-se pel que pogui pensar ella.

-N´està segur ? -

-Seguríssim – i el seu somriure jovial tanca qualsevol altre oferiment.

- Bé, en aquest cas...bé, passi-ho bé. I gràcies altre cop. No vull ni imaginar el que m´hagués pogut passar .- I no es pot estar de fer-li dos petons.

Llavors ell mira cap al fons de la boira i deixa els seus ulls allí dins.

-El que no ha passat, no cal ser recordat. M´ho va dir un amic meu, ja fa temps.-

Ella se´l mira, rumiant altre cop si no l´haurà vist abans per algun lloc. Però és un pensament fugaç.

-Bé, doncs, bon Nadal. I el que ha passat si que ho sabré recordar. Vaya si lo haré !– i mirant altre cop a banda i banda, travessa la solitària avinguda.

Quan arriba a l´altre costat es gira, i ja no el veu. El vel de boira l´ha tornat a fer invisble. Amb un pensament cap aquell home solitari, obre la porta de casa i entra.

Però l´home perdut encara camina, altre cop .Ressegueix per segona vegada el carrer per on han baixat tots dos. La frase de l´amic, els viatges, la disfressa ; les explicacions del professor, la seva mà tocant-li l´esquena, la seva mà aixecant-se al veure la dona – no ha vist cap cotxe des de l´altre vorera, la boira li ho impedia -. La dona és la seva filla, ho sap perquè les sap, aquestes coses, i no sap explicar-se el perquè. Se li va dibuixant un quadre al cap mentre camina, un quadre gens clar, fora de lloc com si algú li estés gastant una broma pesada.

Sense saber-ho, va refent les passes del dia. Passa altre cop pel davant del bar de l´estació, gira a l´esquerra i ressegueix el carrer paral.lel a la via del tren. En passa un, amb els interiors dels vagons àmpliament il.luminats. Qüasi bé buit, només un cap amb un barret de Santa aixafat sobre el vidre, dormint al seu pas ràpid dins la nit. A mesura que va apropant-se a casa seva, la boira es va aixecant.

Sap on viu, i té les claus per entrar-hi, amagades al fons de la seva butxaca. Obre la porta del pis i en reconeix l´olor. Sigiolosament, entra a la seva habitació, on la seva dona dorm profundament. Es despulla i es posa el pijama. Es fica al llit i s´adorm.