Apòcrif d´en Santa ( I )

Perdut, entra al bar de l´estació. És l´unic, possiblement el darrer lloc obert en la nit d´un dia fred de Desembre. La llum surt de l´ample envidriat cap al pont per on s´ accedeix, a través de dos trams d´escales metàl.liques, a la petita parada on els trens circulen en dues vies,força més avall.El caliu de la llum  ressalta la buidor del local. Només un parroquià, possiblement un home que va allí a entrompar-se de manera inofensiva i permanent; permissiva als ulls de l´amo, l´home dels ulls cansats, que no sap si val la pena de continuar obrint fins tan tard però que no es decideix mai de fer-ho per por a la soledat del pis on no sap mai què fer.

A l´entrar nota l´escalfor del local, que no li acaba de fer el pes. Està cansat, avui ha caminat força. Més que caminar, ha deambulat sense rum fix. No sap massa on és. No té gana ni fred ni ganes d´orinar, de menjar o de beure res. Respira, això si, i sembla sorprendre´l el fet de fer-ho. Observa el món gris de la periferia on li ha tocat de venir. De viure ? De moment no ho sap. S´asseu en una taula, a la vora del vidre, on pot veure l´ampli tel de boira tranquil.litzadora que s´ha despenjat del cel nocturn. La irrealitat de les poques llums de fora , el pas de les tremolors de sota, lleugeres, molt lleugeres, i la paràl.lisi del local tancat semblen alleugerir-lo.

L´estació és petita. De vegades els trens hi paren; no és una estació important, més aviat és un afegit en una ruta entre capitals. Sovint els trens passen i res més, i per això algú s´hi acaba esperant sempre i qui ho observa des de dalt del bar pot pensar que aquelles figures fa anys que són allí, esperant perquè sempre hi són, petites i fent les mateixes coses, com ara despedir-se, per exemple. Instal.lat rera els vidres, veient la darrera persona desapareixent del seu angle de visió, alliberada del seu darrer pensament, el sorpren la veu del cambrer preguntant-li si prendrà alguna cosa.

Aixeca el cap, estranyat per la pregunta. Té les mans creuades sobre la taula . La cara, al parlar amb algú, sigui qui sigui, se li transforma. Somriu, i els plecs del seu rostre més aviat llarg, s´eixamplen riallers, com el del pallasso sense maquillatge.

-Doncs no sé, ara mateix...em farà un cafè, potser ? - Li diu amb somriure afalagador.

L´home d´ulls cansats se´l mira , curiós. Davant la mirada insistent , es mira el pit i el seu propi cos. Llavors s´adona de la seva disfressa : la jaqueta vermella de vores blanques, els pantalons a joc, i el barret puntejat amb borla blanca, que es treu encuriosit al seu torn. Al fer-ho, se li veu una àmplia calva, tocada a les temples i sobre l´occipital per un feix de cabells blancs, llepats de suor . Nota la tibantor d´unes gomes a les orelles. Se les palpa i aconsegueix alliberar-se´n. Una barba postissa se li queda a les mans. Llavors es mira al cambrer, estranyat de tot plegat.

-Ha estat un dia dur, eh , mestre ? - li diu l´home, sorneguer - No vol pas que li posi alguna coseta més ? Una copeta d´anís? Un conyac, potser ? -

Sorprès, li respon que no, i veient l´amo del bar que no hi ha res a fer, se´n torna a la barra a fer-li el cafè, mentre xiuxiueja alguna cosa al parroquià sempre etern que hi ha a tots els bars del món. Aquest se´l mira de reüll estirant el coll, per sobre unes ulleres de vidres bruts, amb una copa a la mà. Fa un glop i s´aixeca. Mentre s´apropa, veu com l´home vestit de vermell s´ha aixecat, i d´esquenes a ell, es treu la jaqueta i els pantalons vermells. A sota, uns pantalons foscos i una camisa a quadres, que deixa caure sobre aquells. Ho amuntega tot a una petita lleixa d´obra que hi ha sota l´ampli vidre, al costat de la taula, i torna a seure, els ulls extraviats en la boira de fora.

-Li fa res que segui ? - diu fent-ho sense esperar resposta. L´home perdut gira el cap i mira l´altre. Sembla una mica begut, el suficient per ser una bona companyia, en les condicions en les quals semblen trobar-se tots dos. Instantàniament torna el seu somriure bonhomiós a la cara.

-Oi tant que no. Per favor, faltaria més-

Se´l mira, llargament, com mirant d´endevinar alguna cosa. El fet és que ara que s´ha tret la disfressa, no deixa de ser una persona ben normal, tot i que les seves faccions, de pell rosada, somriure fàcil i ulls petits i inquiets, no hagin acabat de deixar alguna cosa entre la roba amuntegada al seu costat; com si a pesar de tot, el fet de no saber res d´ell mateix obri una porta a especulacions de caire llegendari, mítiques si es vol, tot i la vulgaritat de la situació. Mentrestant l´home d´ulls cansats ha tornat amb el cafè i li deixa sobre la taula, tornant tot seguit a la barra. Algú ha entrat.

L´aroma del cafè sembla reviscolar-lo. Els ulls petits ara es fixen en els del seu ebri company, i sap que li podrà dir el que vulgui que l´entendrà de ben segur.

-I bé ?-

-No me´n recordo de res. Fa estona, díes, hores...no ho sé pas- Es toca el front preocupat, com si pogués amb aquest gest tornar a alguna vida antiga.

L´home de la copa es mira el farcell de roba vermella.

-I això ?-

L´home perdut s´ho mira.

-No sé. És molt cridanera, no ?-

-És del Santa Claus, vet-ho aquí -

-Ah, es clar, es clar...i...aquest bon home...-

-Qui ?-

-El Santa aquest...-

Li ho explica tot, entre glop i glop. Lo dels rens, els regals i tota la pesca. Li afegeix un parell de dades històriques, interessants i verídiques, sobre la figura de Sant Nicolau i la seva generositat vers els més pobres, sobre de com va néixer la tradició anglosaxona, sobre el vestit vermell.Parla i parla com si fes molt de temps que no ho fes amb ningú. Acaba, per enllaços de la història, parlant del Pol Nord i Groenlandia, maleint la polució i les vaques com a causes probables de l´escalfament de la terra. L´home perdut se l´escolta amb un interès cada cop més renovat, com si ell també fes molt de temps que no s´escoltava ningú. Vet aqui el gregarisme de la condició humana: un no pot estar massa temps sol. 

-...pobres com nosaltres amic meu. Pobres que no sabem o no volem saber on tenim la casa, perquè és buida o plena d´amargors, que agafem qualsevol feina per no haver de pidolar. Jo era profesor, sap ? En els meus temps...però en fi, he acabat cercant el que vostè té ara. La desmemòria, si senyor, la desmemòria és...(hips!)...el que fa tornar a girar la roda una i una altre vegada sobre la mateixa carretera plena de fang...on ho vaig llegir això ? Déu meu quina son...

Llavors l´home perdut s´aixeca i va al lavabo. Tancat allí, obre l´aixeta i es mulla la cara. Es mira al mirall. Es passa la mà sobre els cabells. Busca alguna cosa sense trobar-la. Torna a sortir.El parroquià etern, l´home de la copa s´ha adormit sobre la taula, sobre els seus braços, les ulleres mig tortes. Li toca l´espatlla però no contesta. Li aparta la copa. Busca a les butxaques i deixa un bitllet gros sobre la taula, sota les mans de l´home, i unes monedes al costat de la tassa de cafè, fred i intacte damunt la taula. Es mira l´andana, a sota, on la boira va circulant menys espessa, trencant-se a cops de raig de lluna. I acaba passant un altre tren. Es mira l´amic que ha fet, com dorm, i es disposa a marxar. L´home dels ulls cansats el veu marxar i desapareixer de seguida, enmig de la nit. Entra un Santa Claus i en surt una persona diferent. L´alter ego...que diu el professor. Somriu, mentre neteja un got.

Al cap d´una estona, aquell es desperta, lleuger. Sense ni una engruna de ressaca agafa la copa i fa un altre glop. Té un gust estrany, diferent, més amarg. Fa un cop d´ull al voltant i descobreix la roba del Santa , encara sobre la lleixa. Pensa que és hora de tornar a casa. Acaba de recordar on va llegir aquell vell passatge. S´adona que ha estat perdent un temps valuossíssim per a ell. El remordiment d´aquest fet li recorda velles promeses. S´aixeca, lúcid altre cop, la becaïna li ha fet bé.Es despedeix de l´home d´ulls cansats, que li aixeca la mà com ho fa cada nit que marxa.

No gaire més tard neteja la taula, agafa les monedes. El bitllet, el guarda pel seu parroquià, per si torna, tot i que amb el que li deu, poca cosa en quedarà.De la roba vermella ja sap que n´ha de fer. La deixa en un petit quarto de neteja, ple d´objectes abandonats. Somriu, amb aquell somriure de cambrer que enten tots els problemes dels homes, tranquil de saber que mai els podrà arreglar. Ell només és un comparsa, un de més en la vida dels altres. Apaga els llums,  tanca, i se´n va.