Jo ( Epíleg )

( els antecedents, aqui )

Frank Cadogan Cowper, el darrer pintor prerafaelita. Certament, la fotografia que encapçala el teu relat correspon a aquest pintor anglès, però no es tracta de la pintura sencera. “ La belle dame sans merci ” és un quadre més gran, amb una escena que defineix perfectament l´esperit de la dona que protagonitza les meves pobres desventures. Qui s´entretingui a buscar-la, avui que tot és tan aparentment fàcil, hi descobrirà el seu rostre ja narrat amb especial mestratge a l´escrit. Però més avall hi ha la resta : la resta del seu vestit florejat, vermell de sang, vermell com el camp de paparoles on seu i rera el qual, les aigües tranquil.les del que sembla un llac ; més enrera una muntanya al fons, sense el seu cim a la vista, com si el pintor s´hagués quedat sense llenç. El que si va saber plasmar fou la placidesa del moviment dels seus braços, la precisió dels seus dits, el somriure amagat de complaença. Aquest port de dona virtuosa i delicada sembla inadvertir el cavaller que jeu estirat enfront seu, amb la seva armadura lluent, el seu cap descansant sobre l´herba, els seus ulls tancats, la seva mort palesa al rostre, als braços caiguts, al seu pes de mort  mancat d´alguna lògica  compassió de la dona de pell pàl.lida, de virtut ara dubtosa, o bé de conviccions fermes . No era pas el somni de qualsevol cavaller de morir per causa de la seva estimada ? El Quixot envejaria aquest home, i estimaria una dona així, sens dubte. Aquesta dona, potser no tant  sibil.lina com ens mostra el quadre, la vaig conèixer també com la dona de foc.

Jo era un home tranquil, feliç probablement, segons el grau de mesura d´aquestes coses, on el factor comparatiu sempre és una bona eina per fer-ho. Vist ara, era força feliç : la meva feina a l´òptica, la meva llar, la col-i-flor diària...la monotonia és la clau per viure amb pau amb un mateix, i d´això, estimat lector-a, en pots esta segur-a. El fet de no haver sortit mai amb una dona, desenganyem-nos, va ser una manca com la de la sal i el pebre a la col-i-flor o el got de vi en comptes del d´aigua, o la del pernil salat en comptes del dolç.En Freud parlaria de subconscient, de repressions sexuals, de somnis i insomnis viscuts en la infantesa, en l´adolescència, en qualsevol edat de la meva vida, però el fet per a mi, clar ara, era que aquesta manca no havia afectat de cap manera la meva precària però valuosa felicitat. No, no va ser fins que la veig veure, fins que em va guiar cap aquell rostre, que el meu trasbals es va iniciar. El pensament de que ella donava sentit a aquella espera involuntària, a la paciència dels anys perduts, va venir després de la seva aparició. Ella es va convertir en la meva dona de foc, i així va ser, i ho ha continuat sent, fins ara.

La dels ulls salvatges, la que em xiuxiuejava t´estimo a les orelles, la que m´acariciava els pocs cabells que em quedaven mentre el meu cap reposava sobre la seva falda del seu vestit vermell florejat, la que em besava amb aquella sobtada vermellor envoltada de blancor pristina. Keats ho expressa millor :

She look´d at me as she did love,

and made sweet moan.

Un dolç gemec...qui no pot evitar caure en semblant temptació ? Els díes següents a la descoberta del poema, de la pintura, res ja no va ser igual. Què us haig d´explicar, que ella ja no hagi dit ? Tot el que diu és tal qual va passar. L´anada final a la casa de camp va ser una mala decisió. Ja de bon començament, perquè em vaig deixar la meva reserva de col-i-flor a la nevera. La dura realitat era que encara ho veia tot sota aquella pàtina vermellosa, sanguínea, una mena de llaganya impossible de treure : ni les llargues caminades, ni l´aire fresc, ni les lectures, ni tant sols provar de veure un partit de fútbol, pel sol fet de fer alguna cosa diferent, res, res absolutament semblava haver-me de guarir de la meva estranya malaltia. Ella em rondava. Jo i la meva particular dona de foc.

Aquella nit, assegut davant la llar de foc, les ombres vermelles desaparegueren. Com si fos dins l´ull d´un huracà, on la calma momentània sembla alliberar-nos del malson, observaba les flames. És estrany l´efecte d´observar el foc en la solitud obscura d´una casa buida, d´una contrada encallada en un silenci d´hivern, sepulcral. L´escalfor, la llum, el crepitar lent del tronc fonent-se en cendra...l´espai i el temps fan la seva feina en el darrer testimoni d´una vida acabant-se. Era conscient de la meva pròpia, observant l´espectacle del foc, les seues formes ignies úniques, enèrgiques, dinàmiques, fugaces...

Al matí següent vaig fugir, com fan alguns als que després donen per desapareguts. Ho vaig deixar tot, feina casa, família, amics...tot menys aquella rialla histriònica, que encara em persegueix avui. Allí on vaig, les dones encara tenen totes els cabells vermells. M´espanten les seves veus, els seus somriures, el caminar dels seus malucs damunt els talons de sabates vestides de sang...m´amago i cerco la pau en llocs perduts, oblidats de tothom. Ella apareix en llocs imaginaris com el del quadre, com el del poema... allí ella vetlla la meva armadura caiguda, i el meu rostre com de mort, ajagut sobre l´herba. La pau del guerrer dins un somni de pintures i paraules, cada nit m´acompanya. I ella somriu de complaença, com si aquell crit segellés el meu amor, etern, maleïdament etern i incondicional. El seu crit de victòria és la cendra del seu somriure.

Estic enamorat d´aquesta dona. Ella ho sap, només ella.

Estic perdut.

Jo.

( acceptant la proposta de la Novesflors, agraïnt-li el plaer de descobrir una pintura, un pintor, i un poema )