...i res...

Tot és ara i res. Sopars voltant Desembre, reconeixent antigues abraçades en portals freds, al final d´hores covant records, tots divertristos. Seguim sent els mateixos tot i que la coneguda vida ens hagi separat sense massa remei, però amb el mateix sense remei ens mantingui units almenys alguna nit de tant en tant, endebades som amics de primera fornada, potser els més lleials de tots. Sempre ens hem rigut d´aquestes coses que ens han fet com som, lluny de distincions generacionals. En canvi, ens hem lamentat amb aquell punt just d´amargor poc clara del que mai hem pogut ser per culpa de dictats educacionals. Tampoc, pensem sense dir-ho, tampoc ha estat ben bé així. Ens en riem, amb confiança, de tot plegat. I així entremig parlem del si o si, de la presentadora d´esports que ens posa a to quan parla de futbol amb l´altre presentadora del Tn que encara té el seu què, de gent unida al res o tot que fou el nostre passat, i del què se n´ha fet i on para ara tota aquesta gent. En algun moment, un silenci pensatiu. Ens seguim amagant les mateixes coses, coses que ja no fa falta dir perquè les sabem del bé que ens arribem a conèixer. En aquest sentit, hem estat molt lleials els uns als altres.Les altres, les habituals, són les darreres novetats informant-nos del com ens va tot. Després retornem als moments àlgids d´aquesta joventut compartida, i ho fem amb les ganes del qui enten un joc de paraules, una expressió o un gest propi entenedor només al vol de la taula on reposen vora tres-cents anys de vides juntes. Tot és ara i res. Així ha començat i així acaba, al portal de la nit freda, clara, plena d´estrelles. Cel d´hivern ja, enllunamenat. Curiosament semblant al de fa trenta anys. Només de pensar-hi, ja torno a somriure.